'92

Cinc de Maig de 2010

El gran dia que varem acabar els exàmens globals de BATXILLERAT! (:

Activitat 25 Crítica de la raó pura, Text I (Kant)

No hi ha cap dubte que tot el nostre coneixement comença amb l'experiència, perquè amb quin mitjà hauria de ser despertada la capacitat de coneixement per exercir-se si no és amb objectes que commouen els nostres sentits i ara provoquen per ells mateixos representacions, ara posen en moviment l'activitat del nostre enteniment perquè les compari, les lligui o les separi i elabori així la matèria bruta de les impressions sensibles per aconseguir un coneixement dels objectes que s'anomena experiència? Segons el temps, doncs, cap coneixement precedeix en nosaltres l'experiència, i amb ella comencen tots.

Però encara que tot el nostre coneixement comença amb l'experiència, no per això certament tot procedeix de l'experiència. Ja que bé podria ser que fins i tot el nostre coneixement experièncial fóra un compost de tot el que rebem mitjançant impressions i de tot el que la nostra pròpia capacitat de coneixement produeix per ella mateixa (ocasionat merament per mitjà d'impressions sensibles), addició aquesta que no distingim d'aquella matèria bàsica fins que un llarg exercici ens ho assenyala i ens ensinistra per fer-ne la separació.

Hi ha, doncs, almenys una qüestió que encara necessita una recerca més detallada i que no s'ha d'enllestir de seguida a la primera ullada: la qüestió de si hi ha un coneixement semblant, independent de l'experiència i de les impressions dels sentits. Aquests coneixements s'anomenen a priori, i es distingeixen dels empírics, els quals tenen les fonts a posteriori , això és, en l'experiència."

El text anterior, pertanyent a la Crítica de la raó pura, Kant afirma que tot coneixement parteix de l'experiència, però no per això s'origina en aquesta. Kant afirma que s'inicia en les impressions les quals són ordenades i qualificades mintjançant la nostra capacitat de conèixer.
Consegüentment, hi ha dues formes de conèixer: les impressions, (les quals parteixen de la experiència), i allò que produïm a la ment (el qual parteix de la nostra capacitat de conèixer, la raó).
Hi ha una sèrie de coneixements a priori, (independents de l'experiència), els quals són ordenats per la raó, i simultàniament, a posteriori, pròpis dels sentits.
Per tant, estableix una síntesi entre l'experiència i la raó, l'dealisme i l'experiència, que el ddu a l'Idealisme Transcendental.

Activitat 22 Tractat de la naturalesa humana (Hume)

El fragment anterior pertanyent al Tractat de la naturalesa humana, Hume ens torna a presentar la crítica a la relació causa-efecte, on ens parla d'Adam (el personatje bíblic del mite d'Adam i Eva) com el primer home de la humanitat. Adam no té experiència ni judicis anteriors per obrar segons el costum, i per tant, no associa un efecte a una causa determinada, ja que el costum no justifica la variació de les lleis de la natura. Tot i això, estem determinats pel costum per els hàbits, fet que ens condemna a una suposada i inexistent relació entre causa i efecte.

Projecte 5 (presentació) i 6(àudio)

Projecte 4: Pensament de Pascal

La filosofia de Pascal, és l'anomenada filosofia descentrada. Rebutja l'antropocentrisme, i a al vegada voldría entendre a l'home per poder salvar-lo. Per a Pascal, allò sagrat, la religió, es converteix en un tema fonamental gairebé fins a un monisme. Inicia una especial manera de pensar la religió, "Els homes es prenen seriament el dolor del món", és a dir, partint de la pietat. Considera que si l'home ha de mesurar-se i comparar-se amb quelcom, no mereix altre cosa, més que fer-ho amb el pròpi Déu, ja que qualsevol altra idea resulta insuficient per a un ésser amb la capacitat d'entendre. Fet, que el porta a senti una impotència existencial paradoxa. Arriba a la conclusió de que l'home no pot arribar a la veritat per sí mateix, i per tant, tampoc a la felicitat, donat que som dependents, és a dir, que no som la força que domina la terra, sinó que Déu està per damunt de nosaltres, i el necessitem per a existir i subsistir. Arriba a tal punt, que redueix molts enunciats al sarcasme i al cinisme. Però no sols a l'home en sí, a Déu, i la visió del món, sinó que també es val de la ironia contra sí mateix , ferint l'amor pròpi.

Enllaços:

http://www2.scielo.org.ve/scielo.php?script=sci_arttext&pid=S1316-75532007000100004&lng=en&nrm=iso

http://www.alcoberro.info/planes/pascal.htm

http://www.filosofia.mx/index.php?/galeria/image_full/201/

http://www.xtec.net/~asarsane/Article6.html

Activitat 21 Tractat de la naturalesa humana (Hume)

“Heus aquí una bola de billar quieta sobre la taula, i una altra que es mou ràpidament en direcció a ella. Ambdues topen i la bola que anteriorment estava en repòs es posa ara en moviment. Aquest és un exemple tan perfecte de la relació de causa i efecte com qualsevol altre que puguem conèixer, sigui per sensació, sigui per reflexió. Però examinem-lo: és obvi que totes dues boles van entrar en contacte abans que fos comunicat el moviment i que no hi ha hagut cap interval entre la topada i el moviment. La contigüitat en el temps i en el lloc és, per tant una circumstància exigida per a l’actuació de totes les causes. També és evident que el moviment que en fou la causa és anterior al moviment que en fou l’efecte. La prioritat en el temps és, per tant, una altra circumstància exigible a tota causa. Però això no ho és tot. Provem amb altres boles del mateix material i que estiguin en una situació semblant hi trobem sempre que l’impuls d’una bola produeix indefectiblement el moviment d’una altra. Heus aquí, per tant, una tercera circumstància: una conjunció constant entre la causa i l’efecte. Tot objecte semblant a la causa produeix sempre algun objecte similar a l’efecte Més enllà d’aquestes circumstàncies de contigüitat, prioritat i conjunció constant, res més no puc descobrir en aquesta causa. La primera bola en moviment toca la segona, i immediatament la segona es posa en moviment; i quan provo l’experiment amb boles iguals o semblants, en circumstàncies iguals o semblants, trobo que el moviment i el contacte d’una bola segueix sempre el moviment de l’altra. Per més voltes que hi faci, a aquesta qüestió, i per més que l’examini, jo no hi veig res més.”

El fragment anterior de Hume, pertanyent a la obra Tractat de la naturalesa humana, ens presenta la crítica a la relació entre causa i efecte mitjançant l'exemple de les boles de billar, arribant a la conclusió que aquesta relació no existeix, donat que una causa pot tenir més d'un efecte. Fet que ens fa caure en l'error del costum i l'habitualitat, termes independents de la natura.
És per tant, impossible la relació causa i efecte.

"Daría todo lo que sé, por la mitad de lo que ignoro", René Descartes.

Activitat 20 Existeix el Jo?

Què seria de nosaltres, si no existís el jo? Sí es cert que físicament tots som diferents amb els nostres defectes i virtuts, però realment, els que ens fa característics, el que ens fa ser nosaltres mateixos, no és el físic, sinó el Jo. La nostra manera de ser, la nostra manera de pensar, els nostres records, la nostra cultura, la nostra manera d'actuar... Tot allò que ha quedat plasmat de les vivències a la ment, al record, i que ens modela dia a dia. Des del punt de vista de Descartes, el Jo com a enteniment, és el camí al coneixement, la única vía fiable perquè qui em pot dir la veritat més que Jo? De què realment no puc dubtar sinó de mi? De l'únic que puc afirmar que realment existeix, doncs penso, nego, afirmo, dubto sento i imagino, Jo.

Activitat 19: Text Selectivitat (Descartes)

1. Explica breument les idees principals del text i com hi apareixen relacionades

El fragment anterior pertany al Discurs del mètode, en el qual ens afirma que és imposible conèixer quelcom en sí mateix, ja que els sentits ens enganyen, que no ens podem refiar de les nostres percepcions sensibles, i per tant, allò que realment ens donarà un coneixement fiable de quelcom serà la raó, l'enteniment, capaç de distingir entre allò irreal i real.

2. Explica breument el significat, en el text, de les paraules següents:

Inintel·ligible: Allò que no sabem amb certesa, i per tant que no podem entendre.
Imaginació: Projeccions irreals de la realitat produïdes pels sentits.

3. Per què diu Descartes que els sentits no ens poden assegurar mai res sense la intervenció de l’enteniment? Fes referència als aspectes del pensament de Descartes que siguin pertinents, enacara que no apareguin explícitament en el text.

L'obejctiu del pensament de Descartes, era arribar a la veritat evident respecte la realitat. Però de fet, no hi podemo arribar de qualsevol manera, ja que existeixen diversos factors que ens enganyen, ens pertorben i ens impedeixen arribar a una veritat concreta.
En primer lloc, els nostres sentits. Aquests ens ofereixen coneixements incerts i distorsionats d'allò que ens envolta.
Seguidament trobem allò que Descartes anomena com "El Geni Maligne".

5- Creus que Descartes té raó quan defensa que és més fàcil conèixer l’ànima que el
cos?

Segons la meva opinió penso que si ja que Descartes ens dona a entendre que l’ànima és la substància pensant i per tant, té el coneixement.

Activitat 19: Text Selectivitat (Descartes)

1. Explica breument les idees principals del text i com hi apareixen relacionades
El fragment anterior forma part del Discurs del mètode on Descartes ens parla sobre l'enteniment, el qual ens dóna un veritable coneixement sobre la realitat a diferència dels sentits que ens enganyen.

2. Explica breument el significat, en el text, de les paraules següents:
Inintel·ligible: Quelcom el coneixement del qual és impossible.
Imaginació: Quelcom orígen de les imatges mentals de la realitat.

3. Per què diu Descartes que els sentits no ens poden assegurar mai res sense la intervenció de l’enteniment? Fes referència als aspectes del pensament de Descartes que siguin pertinents, enacara que no apareguin explícitament en el text.
L'objectiu de Descartes, és arribar a la veritat evident, i per poderfer-ho, afirma que hem de partir del dubte radical respecte a tot allò que ens envolta.
El primer concepte del que dubta, són els nostres pròpis sentits, la nostra capacitat receptiva, dels quals afirma que si ens han enganyat un cop, ho poden tornar a fer de forma sistemàtica i successiva. Per tant, aquesta part de nosaltres ens impedeix arribar al coneixement. D'aquesta forma, redueix el dubte a mètode pròpi, fet que el condueix a la conclusió semblant a la que havia arribat St Agustí. "Je pense donc je suis" penso per tant existeixo, és a dir, puc dubar de tot, però no puc dubtar de que Jo, estic dubtant i Jo, el Jo interior, el Jo com a enteniment no m'enganya, donat que si m'enganya m'enganyo, però m'enganyo a mí mateix. Així anomenada la teoria del cogito.

4- Creus que Descartes té raó quan defensa que és més fàcil conèixer l’ànima que el cos?
Partint del fet que els nostres sentits no ens enganyen en el cas de que sigui així, el cos és molt més fàcil de conèixer que no pas l'ànima, ja que és allò que podem percebre, amb els nostres sentits, però la notra ànima, el nostre jo interior, és tan absolutament complex, que el temps que ens pot dur a conèixer el cos, serà equívalent a una ínfima part del que ens duria a conèixens a nosaltres mateixos.

Activitat 18: Existeix la realitat fora de la ment idependenment que jo la pensi?

El concepte de "Jo", el subjecte en sí existeix, i per tant com a conseqüència, l'objecte també.
Ja que jo penso, i jo són un subjecte de la mateixa que sóc l'objecte d'altres subjectes. Però si el concepte del "Jo", i l'existència d'aquest està justificat donat que hi podem pensar, si podem pensar, tot allò que pensem és real. Però per poder pensar-hi, hem de dubtar, i per dubtar hem de partir de l'experiència, per tant, podriem afirmar l'existència de dues realitats. La realitat física que percebem amb la seva essència i idees, i la nostra realitat mental percebuda. Fet que explica que sí és possible l'existència fora de la ment independentment que jo la pensi.

"El mundo real és mucho mas pequeño que el de la imaginación"

El dubte metòdic i el cogito: Discurs del mètode, 4a. part.

"Fa molt de temps que havia observat que, pel que fa als costums, cal, de vegades, seguir opinions, que sabem que són molt incertes, com si fossin indubtables, com he dit abans; però, per tal com aleshores desitjava d'ocupar-me solament en la investigació de la veritat, vaig pensar que havia de fer tot el contrari i rebutjar com absolutament fals tot allò en què pogués imaginar el menor dubte, a fi de veure si, després d'això, no restaria quelcom en la meva creença, que fos enterament indubtable. Així, puix que els sentits ens enganyen de vegades, vaig voler suposar que no hi ha res que sigui tal com ens ho fan imaginar; i, puix que hi ha homes que s'equivoquen en raonar, fins de les matèries més simples de la geometria, i hi fan paralogismes, vaig pensar que jo estava tan exposat a equivocar-me com qualsevol altre, i vaig rebutjar com a falses totes les raons que havia tingut abans per demostratives; i en fi, considerant que tots els pensaments que tenim estant desperts, ens poden venir també quan dormim, sense que n'hi hagi aleshores cap de veritable, vaig resoldre de fingir que totes les coses que fins aleshores havien entrat en el meu esperit, no eren més veritables que les il·lusions dels meus somnis. Però immediatament vaig advertir que, mentre volia pensar així que tot era fals, calia, necessàriament, que jo, que ho pensava, fos alguna cosa; i observant que aquesta veritat: «jo penso, doncs jo sóc», era tan ferma i segura, que les suposicions més extravagants dels escèptics no eren capaces de fer-la trontollar, vaig pensar que podia admetre-la sense escrúpol com el primer principi de la filosofia que cercava."



En aquest text, Descartes ens presenta el dubte metòdic com a concepte, i el cogito.
René Descartes, estava convençut de que podiem arribar a la veritat, però per poder obtenir-la, haviem de passar primer per el dubte. És a dir, que hem de dubtar, abans d'afirmar partint de l'evidència, sintetitzant, analitzant, i revisant els judicis que realitzem.
El dubte, no el centra sols en els conceptes discutibles, sinó que instaura el dubte sobre tot.
Inicialment dubta dels sentits, afirmant que de vegades ens enganyen, i per tant ho poden tornar a fer.
Seguidament, dubta de la realitat. És veritat quelcom considerat com a realitat, si quan somiem ho percebem com a real? És per tant la nostra "realitat" un somni?
Finalment, plantejà un dubte totalment radical. Dubtà de la ciència exacta. De les matemàtiques. És cert que coneixem les regles matemàtiques, però i si aquestes no son veritats?
En aquest punt, Descartes està convençut de que pot dubtar de tot. De tot, excepte de que pot dubtar, es pot errar, i per tant, pensa. Pensa erròniament. És aquí on estableix quelcom evident i indubtable: el cogito. Penso, per tant, existeixo. El concepte del "Jo". "Cogito ergo sum"

Projecte 3 Influències sobre Blaise Pascal

Epictet, Montaigne, l'Evangelista Torriccelli, Roberval, Gérard Desargues, Mydorge, Pierre Gassendi, René Descartes, Marin Mersenne, i Pierre de Fermat.

Les influències que Pascal va rebre, varen ser concebudes al llarg dels seus estudis.
Principalment va estar influenciat per el seu professor i monástic Mersenne.
Més tard, a partir dels dotze anys li van permetre assistir a les assamblees dels millors matemàtics i científics de l'època dels quals va esser influenciat i més tard varem observar a les seves obres: Roberval, Desargues, Mydorgue, Gassendi, Descartes.

A partir d'aquesta situació i simultàniament a aquesta, Pascal realitzà la seva filosofia.

Activitat 15 Creus que es port demostrar l'existència de Déu?

Podem demostrar l'origen de la creació del món?
Podem afirmar la causa de l'aparició de la humanitat?
Podem descobrir els inicis del moviment?
Sí, sota les bases de la ciència, i hipòtesis sense verificar amb seguretat.
És per tant l'existència de Déu una suposició científica? és a dir, depèn de la raó, o bé de la fe.
Des del punt de vista de la raó, per desgràcia o per sort, és impossible demostrar tant la existència, con la no-existència de Déu. I des del punt de la fe, tampoc;tot i que des d'aquesta tansols es pot reduïr a una creença. Una creença justificada des del dogma. És a dir, crec que Déu existeix però no ho puc demostrar, o bé crec que Déu no existeix però no ho puc demostrar.

Activitat 13 Comentari de text

Aristòtil

"En tot allò que és continu i divisible es pot prendre una part més gran, una de més petita o una d'igual, i això o bé respecte a la cosa mateixa o bé respecte a nosaltres; allò que és igual, és un terme mitjà entre l'excés i el defecte. Anomeno terme mitjà d'una cosa allò que està igualment allunyat de cadascun d'ambdós extrems: per això és un i el mateix per a tots. Però, respecte a nosaltres, allò que ni és excessiu ni és massa poc, no és pas un ni el mateix per a tots. (...) Així, doncs, qualsevol entès evita tant l'excés com el defecte, busca el terme mitjà i l'elegeix, però no el terme mitjà de la cosa, sinó el relatiu a nosaltres. Si tot coneixement és així com realitza bé la seva tasca, tot dirigint la mirada cap al terme mitjà i guiant les seves obres cap a ell (...); si, d'altra banda, la virtut -com també la naturalesa- és més exacta i més excel·lent que qualsevol art, haurà de tendir directament vers el terme mitjà. Parlo de la virtut ètica, perquè ella es refereix a passions i accions, i en aquestes hi ha excés i defecte i terme mitjà."

En el text anterior, Aristòtil ens introdueix a la virtut, com al terme mitjà entre l'excés i el defecte.
Però no es un punt fàcil d'aconseguir ni senzill de distinguir, ja que és la raó, la repetició i l'aprenentatge, els quals han d'orientar-nos per poder arribar a aquest fi.
I quin és el súmmum de les virtuts? La Justícia. Fet representat amb una balança, el qual demostra l'afirmació d'Aristòtil: De l'equilibri entre l'excés i el defecte, sorgeix la virtut.

Activitat 12 Què va ser primer: l’ou o la gallina

Filosofia abans de la nostra era

Havent escoltat aquest enunciat infinites vegades abans d’aquesta, m’adono que la resposta, ha de ser l’inici, o el final del cicle de la vida, negant aquesta possibilitat, i obrint la porta a la unidireccionalitat. Marcant un principi, i un desenllaç.

Sòcrates es plantejaria el dubte com existecial, “ser o no ser”, digué Shackespeare. I per tants, hauria d’haver un ésser previ a l’ou, una llavor inicia, una homeomeria d’Anaxagoras, per poder arribar a ésser.

De la mateixa manera, Plató arribaria un punt més enllà reduïnt a la mentida dels sentits, a l’engany de la percepció, oferint-nos la resposta en un apetible món paral·lel a la ment humana, carent de physis perceptible, deixant de banda el cos, per donar pas a l’ànima i la raó pures en sí mateixes. És allí, on realment hi trobarem la resposta.

Aristòtil, deixeble de Plató i pràcticament contrari a l’última afirmació esmentada, simplicifcaria, i reduïria tot, a una sola resposta, allotjada a la substància de la physis. Afirmant que no sols podem arribar a aquesta resposta, sinó que un fet ens pot dur a aquesta, éssent l’acapte de l’essència de l’element.

Projecte 2 Context històric de Blaise Pascal

Al llarg del segle XVII, nombroses guerres van enfrontar França i Espanya, modificant la relació de forces entre ambdues potències.
El regne de França, particularment sota el regnat de Lluís XIV, es va imposar políticament i militarment a una Espanya cada vegada més feble, que no permetia una sortida a la seva pluralitat institucional. Catalunya fou un dels exemples més evidents: jugà la carta de França contra Castella el 1640 (revolta dels Segadors) fins que el 1659 (tractat dels Pirineus) Espanya acabà cedint el Rosselló i part de Cerdanya a França, tot i que va recuperar el control sobre la resta de Catalunya. Entre algunes de les conseqüències, destaquen: l’exili del personal polític català, que més s’havia compromès i implicat en la guerra contra Castella, cap a Perpinyà; la posada en marxa de l’administració francesa al Rosselló; i el creixement del sentiment antifrancès a Catalunya.
En definitiva, la implicació francesa en els problemes de Catalunya provocà l’afirmació d’una identitat catalana definida segons alguns criteris concrets (geografia, política, justícia, etc.), davant d’una contraidentitat francesa, reforçada per la guerra i la pressió militar constant.

Activitat 11 Plató vs Aristòtil

Aquí és on l'exepció confirma la regla: El deixeble aprèn del mestre, i aplica els coneixements que ha obtingut d'aquest en els seus afers. Però, i si el deixeble els apliqués a la crítica?

Aristòtil, deixeble de Plató, desemvolupà al llarg de la seva filosofia una crítica al bimundisme de Plató tendint a una vessant realista amb la que pretenia derrocar les pautes que dictaminà el seu mestre per tal d'arribar al coneixement, afirmant que la veritat no es trobava en un món intel·ligible, paral·lel a la nostra realitat sensible; sinó que tot i que la nostra ànima es trobés en contacte amb l'ànima, som capaços d'adquirir el coneixement de quelcom, de la seva essència.

Des d'un punt de vista científic, Aristòtil ens ofereix una visió relativament més adequada per ariibar al coneixement de la veritat.

Activitat 10 Text del Fedó

És possible que hi hagi una drecera que ens porti, amb l’ajuda de la raó, al terme de la recerca, ja que mentre tenim un cos i la nostra ànima es troba contaminada amb un mal semblant mai no podrem aconseguir adequadament el que desitgem. I afi rmem que el que desitgem és la veritat. Ara bé, el cos ens proporciona mil preocupacions a causa del seu necessari manteniment. A més a més, si sobrevé qualsevol malaltia, ens impedeix anar a la captura del que és real. Ens omple d’amors i de desigs, de temors i fantasmes de tota mena i d’un munt de nicieses, de tal manera que, com diu la dita, sota el seu domini no podem mai ni tan sols posar-nos a ¡ pensar. Les guerres, les dissensions, les baralles no tenen cap altra causa que el cos i els seus desigs. En efecte, és per culpa de la possessió dels ¡diners que s’originen les guerres; i és el cos el que ens obliga a tenir diners, ja que hem de procurar-li el que calgui com a esclaus. Se’n segueix que, a causa de tot això, no tenim lleure per cultivar la fi losofi a. I el pitjor de tot és que, si algú de nosaltres arriba a deslliurar-se d’ell i es posa a investigar alguna cosa, inesperadament ens ataca, precipitant-se per qualsevol lloc, mentre estem investigant, fent fressa i confusió, de manera que per culpa d’ell ens resulta impossible arribar a veure la veritat. Al contrari, és cosa comprovada que, si hem de conèixer clarament alguna cosa, ens hem de desempallegar d’ell i hem de contemplar amb l’ànima sola la realitat en si mateixa. Aleshores, pel que sembla, assolirem allò que desitgem i que diem que és l’objecte del nostre amor, la saviesa; segons indica el raonament, això serà quan hàgim mort, no en aquesta vida. En efecte, si amb el cos no és possible conèixer res de manera absoluta, se segueix una de dues coses: o bé no posseirem mai el saber, o bé el posseirem quan haguem mort. Perquè aleshores l’ànima quedarà sola en si mateixa, separada del cos; però abans no. I mentre encara vivim, pel que sembla, ens acostarem més al saber en la mesura en què no tinguem relació ni comunió amb el cos, exceptuant el que sigui d’absoluta necessitat, i no ens contaminem de la seva natura, sinó que procurem mantenir-nos-en purs fi ns que el Déu ens alliberi. D’aquesta manera, una vegada purs i deslliurats de la insensatesa del cos, probablement ens trobarem amb els qui són semblantment purs i coneixerem per nosaltres mateixos el que és pur. [La veritat possiblement és aquesta.] Perquè em temo que al qui no és pur no li està permès d’assolir allò que és pur.

En aquest fragment del Fedó, Plató ens exposa la importància de l'ànima sobre el cos per arribar al súmmum del coneixement, ja que el cos tansols ens duu a cometre actes percursats per els vicis, el plaer i les passions.
És per tant, la separació d'aquests elements que ens composen en aquest món sensible imprescindible per aconseguir la veritat absoluta, és a dir, la mort.
La crua mort, és la que ens permetrà alliberar l'ànima del cos, i restar finalment amb les idees, allotjades en el món intel·ligible. Deixant de ser matèria, per ser súbdits de la raó.