Aristòtil
"En tot allò que és continu i divisible es pot prendre una part més gran, una de més petita o una d'igual, i això o bé respecte a la cosa mateixa o bé respecte a nosaltres; allò que és igual, és un terme mitjà entre l'excés i el defecte. Anomeno terme mitjà d'una cosa allò que està igualment allunyat de cadascun d'ambdós extrems: per això és un i el mateix per a tots. Però, respecte a nosaltres, allò que ni és excessiu ni és massa poc, no és pas un ni el mateix per a tots. (...) Així, doncs, qualsevol entès evita tant l'excés com el defecte, busca el terme mitjà i l'elegeix, però no el terme mitjà de la cosa, sinó el relatiu a nosaltres. Si tot coneixement és així com realitza bé la seva tasca, tot dirigint la mirada cap al terme mitjà i guiant les seves obres cap a ell (...); si, d'altra banda, la virtut -com també la naturalesa- és més exacta i més excel·lent que qualsevol art, haurà de tendir directament vers el terme mitjà. Parlo de la virtut ètica, perquè ella es refereix a passions i accions, i en aquestes hi ha excés i defecte i terme mitjà."
En el text anterior, Aristòtil ens introdueix a la virtut, com al terme mitjà entre l'excés i el defecte.
Però no es un punt fàcil d'aconseguir ni senzill de distinguir, ja que és la raó, la repetició i l'aprenentatge, els quals han d'orientar-nos per poder arribar a aquest fi.
I quin és el súmmum de les virtuts? La Justícia. Fet representat amb una balança, el qual demostra l'afirmació d'Aristòtil: De l'equilibri entre l'excés i el defecte, sorgeix la virtut.
No hay comentarios:
Publicar un comentario