El dubte metòdic i el cogito: Discurs del mètode, 4a. part.

"Fa molt de temps que havia observat que, pel que fa als costums, cal, de vegades, seguir opinions, que sabem que són molt incertes, com si fossin indubtables, com he dit abans; però, per tal com aleshores desitjava d'ocupar-me solament en la investigació de la veritat, vaig pensar que havia de fer tot el contrari i rebutjar com absolutament fals tot allò en què pogués imaginar el menor dubte, a fi de veure si, després d'això, no restaria quelcom en la meva creença, que fos enterament indubtable. Així, puix que els sentits ens enganyen de vegades, vaig voler suposar que no hi ha res que sigui tal com ens ho fan imaginar; i, puix que hi ha homes que s'equivoquen en raonar, fins de les matèries més simples de la geometria, i hi fan paralogismes, vaig pensar que jo estava tan exposat a equivocar-me com qualsevol altre, i vaig rebutjar com a falses totes les raons que havia tingut abans per demostratives; i en fi, considerant que tots els pensaments que tenim estant desperts, ens poden venir també quan dormim, sense que n'hi hagi aleshores cap de veritable, vaig resoldre de fingir que totes les coses que fins aleshores havien entrat en el meu esperit, no eren més veritables que les il·lusions dels meus somnis. Però immediatament vaig advertir que, mentre volia pensar així que tot era fals, calia, necessàriament, que jo, que ho pensava, fos alguna cosa; i observant que aquesta veritat: «jo penso, doncs jo sóc», era tan ferma i segura, que les suposicions més extravagants dels escèptics no eren capaces de fer-la trontollar, vaig pensar que podia admetre-la sense escrúpol com el primer principi de la filosofia que cercava."



En aquest text, Descartes ens presenta el dubte metòdic com a concepte, i el cogito.
René Descartes, estava convençut de que podiem arribar a la veritat, però per poder obtenir-la, haviem de passar primer per el dubte. És a dir, que hem de dubtar, abans d'afirmar partint de l'evidència, sintetitzant, analitzant, i revisant els judicis que realitzem.
El dubte, no el centra sols en els conceptes discutibles, sinó que instaura el dubte sobre tot.
Inicialment dubta dels sentits, afirmant que de vegades ens enganyen, i per tant ho poden tornar a fer.
Seguidament, dubta de la realitat. És veritat quelcom considerat com a realitat, si quan somiem ho percebem com a real? És per tant la nostra "realitat" un somni?
Finalment, plantejà un dubte totalment radical. Dubtà de la ciència exacta. De les matemàtiques. És cert que coneixem les regles matemàtiques, però i si aquestes no son veritats?
En aquest punt, Descartes està convençut de que pot dubtar de tot. De tot, excepte de que pot dubtar, es pot errar, i per tant, pensa. Pensa erròniament. És aquí on estableix quelcom evident i indubtable: el cogito. Penso, per tant, existeixo. El concepte del "Jo". "Cogito ergo sum"