L'ésser humà està condemnat a ser lliure

I realment és cert, que l’home està condemnat a ser lliure, però també és cert que alhora que el fet de ser lliures ens proporciona el goig de prendre les nostres decisions, tractant-se de tot un privilegi donant-nos ales per formar la nostra pròpia realitat, aquesta llibertat, té dues cares, i quan ens presenta una cara fosca, la qual ens du als extrems més horribles de l’ésser, i es torna vers nosaltres, ens condueix a la necessitat d’ésser civilitzats, sota unes lleis establertes, necessàries per no arribar a traspassar la frontera que separa les dues cares de la moneda, condemnant-nos a viure sotmesos a nosaltres mateixos, a la nostra consciència, a aquella part que ens diu.. sí, ets lliure, però la teva llibertat troba la fí on comença la llibertat de l’altre.
Estem condemnats a trobar-nos reflectits a nosaltres mateixos en els nostres actes, justificant-los amb una fí, una conseqüència que ens dugui a creure que podríem aver escollit una altra opció més encertada, estem condemnats a caure i en el moment de tornar a caminar, no tornar a l’inici, sinó avançar una casella més.
Estem condemnats a giravoltar al llarg de la vida i trobarnos en moments que el cabal del riu dependrà de nosaltres, en excedir-nos, o mantenir-nos al marge de l’abisme. Realment, estem condemnats a ser lliures... però quí ha dit que tot fós fàcil?