Activitat 18: Existeix la realitat fora de la ment idependenment que jo la pensi?

El concepte de "Jo", el subjecte en sí existeix, i per tant com a conseqüència, l'objecte també.
Ja que jo penso, i jo són un subjecte de la mateixa que sóc l'objecte d'altres subjectes. Però si el concepte del "Jo", i l'existència d'aquest està justificat donat que hi podem pensar, si podem pensar, tot allò que pensem és real. Però per poder pensar-hi, hem de dubtar, i per dubtar hem de partir de l'experiència, per tant, podriem afirmar l'existència de dues realitats. La realitat física que percebem amb la seva essència i idees, i la nostra realitat mental percebuda. Fet que explica que sí és possible l'existència fora de la ment independentment que jo la pensi.

"El mundo real és mucho mas pequeño que el de la imaginación"

El dubte metòdic i el cogito: Discurs del mètode, 4a. part.

"Fa molt de temps que havia observat que, pel que fa als costums, cal, de vegades, seguir opinions, que sabem que són molt incertes, com si fossin indubtables, com he dit abans; però, per tal com aleshores desitjava d'ocupar-me solament en la investigació de la veritat, vaig pensar que havia de fer tot el contrari i rebutjar com absolutament fals tot allò en què pogués imaginar el menor dubte, a fi de veure si, després d'això, no restaria quelcom en la meva creença, que fos enterament indubtable. Així, puix que els sentits ens enganyen de vegades, vaig voler suposar que no hi ha res que sigui tal com ens ho fan imaginar; i, puix que hi ha homes que s'equivoquen en raonar, fins de les matèries més simples de la geometria, i hi fan paralogismes, vaig pensar que jo estava tan exposat a equivocar-me com qualsevol altre, i vaig rebutjar com a falses totes les raons que havia tingut abans per demostratives; i en fi, considerant que tots els pensaments que tenim estant desperts, ens poden venir també quan dormim, sense que n'hi hagi aleshores cap de veritable, vaig resoldre de fingir que totes les coses que fins aleshores havien entrat en el meu esperit, no eren més veritables que les il·lusions dels meus somnis. Però immediatament vaig advertir que, mentre volia pensar així que tot era fals, calia, necessàriament, que jo, que ho pensava, fos alguna cosa; i observant que aquesta veritat: «jo penso, doncs jo sóc», era tan ferma i segura, que les suposicions més extravagants dels escèptics no eren capaces de fer-la trontollar, vaig pensar que podia admetre-la sense escrúpol com el primer principi de la filosofia que cercava."



En aquest text, Descartes ens presenta el dubte metòdic com a concepte, i el cogito.
René Descartes, estava convençut de que podiem arribar a la veritat, però per poder obtenir-la, haviem de passar primer per el dubte. És a dir, que hem de dubtar, abans d'afirmar partint de l'evidència, sintetitzant, analitzant, i revisant els judicis que realitzem.
El dubte, no el centra sols en els conceptes discutibles, sinó que instaura el dubte sobre tot.
Inicialment dubta dels sentits, afirmant que de vegades ens enganyen, i per tant ho poden tornar a fer.
Seguidament, dubta de la realitat. És veritat quelcom considerat com a realitat, si quan somiem ho percebem com a real? És per tant la nostra "realitat" un somni?
Finalment, plantejà un dubte totalment radical. Dubtà de la ciència exacta. De les matemàtiques. És cert que coneixem les regles matemàtiques, però i si aquestes no son veritats?
En aquest punt, Descartes està convençut de que pot dubtar de tot. De tot, excepte de que pot dubtar, es pot errar, i per tant, pensa. Pensa erròniament. És aquí on estableix quelcom evident i indubtable: el cogito. Penso, per tant, existeixo. El concepte del "Jo". "Cogito ergo sum"

Projecte 3 Influències sobre Blaise Pascal

Epictet, Montaigne, l'Evangelista Torriccelli, Roberval, Gérard Desargues, Mydorge, Pierre Gassendi, René Descartes, Marin Mersenne, i Pierre de Fermat.

Les influències que Pascal va rebre, varen ser concebudes al llarg dels seus estudis.
Principalment va estar influenciat per el seu professor i monástic Mersenne.
Més tard, a partir dels dotze anys li van permetre assistir a les assamblees dels millors matemàtics i científics de l'època dels quals va esser influenciat i més tard varem observar a les seves obres: Roberval, Desargues, Mydorgue, Gassendi, Descartes.

A partir d'aquesta situació i simultàniament a aquesta, Pascal realitzà la seva filosofia.

Activitat 15 Creus que es port demostrar l'existència de Déu?

Podem demostrar l'origen de la creació del món?
Podem afirmar la causa de l'aparició de la humanitat?
Podem descobrir els inicis del moviment?
Sí, sota les bases de la ciència, i hipòtesis sense verificar amb seguretat.
És per tant l'existència de Déu una suposició científica? és a dir, depèn de la raó, o bé de la fe.
Des del punt de vista de la raó, per desgràcia o per sort, és impossible demostrar tant la existència, con la no-existència de Déu. I des del punt de la fe, tampoc;tot i que des d'aquesta tansols es pot reduïr a una creença. Una creença justificada des del dogma. És a dir, crec que Déu existeix però no ho puc demostrar, o bé crec que Déu no existeix però no ho puc demostrar.

Activitat 13 Comentari de text

Aristòtil

"En tot allò que és continu i divisible es pot prendre una part més gran, una de més petita o una d'igual, i això o bé respecte a la cosa mateixa o bé respecte a nosaltres; allò que és igual, és un terme mitjà entre l'excés i el defecte. Anomeno terme mitjà d'una cosa allò que està igualment allunyat de cadascun d'ambdós extrems: per això és un i el mateix per a tots. Però, respecte a nosaltres, allò que ni és excessiu ni és massa poc, no és pas un ni el mateix per a tots. (...) Així, doncs, qualsevol entès evita tant l'excés com el defecte, busca el terme mitjà i l'elegeix, però no el terme mitjà de la cosa, sinó el relatiu a nosaltres. Si tot coneixement és així com realitza bé la seva tasca, tot dirigint la mirada cap al terme mitjà i guiant les seves obres cap a ell (...); si, d'altra banda, la virtut -com també la naturalesa- és més exacta i més excel·lent que qualsevol art, haurà de tendir directament vers el terme mitjà. Parlo de la virtut ètica, perquè ella es refereix a passions i accions, i en aquestes hi ha excés i defecte i terme mitjà."

En el text anterior, Aristòtil ens introdueix a la virtut, com al terme mitjà entre l'excés i el defecte.
Però no es un punt fàcil d'aconseguir ni senzill de distinguir, ja que és la raó, la repetició i l'aprenentatge, els quals han d'orientar-nos per poder arribar a aquest fi.
I quin és el súmmum de les virtuts? La Justícia. Fet representat amb una balança, el qual demostra l'afirmació d'Aristòtil: De l'equilibri entre l'excés i el defecte, sorgeix la virtut.

Activitat 12 Què va ser primer: l’ou o la gallina

Filosofia abans de la nostra era

Havent escoltat aquest enunciat infinites vegades abans d’aquesta, m’adono que la resposta, ha de ser l’inici, o el final del cicle de la vida, negant aquesta possibilitat, i obrint la porta a la unidireccionalitat. Marcant un principi, i un desenllaç.

Sòcrates es plantejaria el dubte com existecial, “ser o no ser”, digué Shackespeare. I per tants, hauria d’haver un ésser previ a l’ou, una llavor inicia, una homeomeria d’Anaxagoras, per poder arribar a ésser.

De la mateixa manera, Plató arribaria un punt més enllà reduïnt a la mentida dels sentits, a l’engany de la percepció, oferint-nos la resposta en un apetible món paral·lel a la ment humana, carent de physis perceptible, deixant de banda el cos, per donar pas a l’ànima i la raó pures en sí mateixes. És allí, on realment hi trobarem la resposta.

Aristòtil, deixeble de Plató i pràcticament contrari a l’última afirmació esmentada, simplicifcaria, i reduïria tot, a una sola resposta, allotjada a la substància de la physis. Afirmant que no sols podem arribar a aquesta resposta, sinó que un fet ens pot dur a aquesta, éssent l’acapte de l’essència de l’element.

Projecte 2 Context històric de Blaise Pascal

Al llarg del segle XVII, nombroses guerres van enfrontar França i Espanya, modificant la relació de forces entre ambdues potències.
El regne de França, particularment sota el regnat de Lluís XIV, es va imposar políticament i militarment a una Espanya cada vegada més feble, que no permetia una sortida a la seva pluralitat institucional. Catalunya fou un dels exemples més evidents: jugà la carta de França contra Castella el 1640 (revolta dels Segadors) fins que el 1659 (tractat dels Pirineus) Espanya acabà cedint el Rosselló i part de Cerdanya a França, tot i que va recuperar el control sobre la resta de Catalunya. Entre algunes de les conseqüències, destaquen: l’exili del personal polític català, que més s’havia compromès i implicat en la guerra contra Castella, cap a Perpinyà; la posada en marxa de l’administració francesa al Rosselló; i el creixement del sentiment antifrancès a Catalunya.
En definitiva, la implicació francesa en els problemes de Catalunya provocà l’afirmació d’una identitat catalana definida segons alguns criteris concrets (geografia, política, justícia, etc.), davant d’una contraidentitat francesa, reforçada per la guerra i la pressió militar constant.

Activitat 11 Plató vs Aristòtil

Aquí és on l'exepció confirma la regla: El deixeble aprèn del mestre, i aplica els coneixements que ha obtingut d'aquest en els seus afers. Però, i si el deixeble els apliqués a la crítica?

Aristòtil, deixeble de Plató, desemvolupà al llarg de la seva filosofia una crítica al bimundisme de Plató tendint a una vessant realista amb la que pretenia derrocar les pautes que dictaminà el seu mestre per tal d'arribar al coneixement, afirmant que la veritat no es trobava en un món intel·ligible, paral·lel a la nostra realitat sensible; sinó que tot i que la nostra ànima es trobés en contacte amb l'ànima, som capaços d'adquirir el coneixement de quelcom, de la seva essència.

Des d'un punt de vista científic, Aristòtil ens ofereix una visió relativament més adequada per ariibar al coneixement de la veritat.

Activitat 10 Text del Fedó

És possible que hi hagi una drecera que ens porti, amb l’ajuda de la raó, al terme de la recerca, ja que mentre tenim un cos i la nostra ànima es troba contaminada amb un mal semblant mai no podrem aconseguir adequadament el que desitgem. I afi rmem que el que desitgem és la veritat. Ara bé, el cos ens proporciona mil preocupacions a causa del seu necessari manteniment. A més a més, si sobrevé qualsevol malaltia, ens impedeix anar a la captura del que és real. Ens omple d’amors i de desigs, de temors i fantasmes de tota mena i d’un munt de nicieses, de tal manera que, com diu la dita, sota el seu domini no podem mai ni tan sols posar-nos a ¡ pensar. Les guerres, les dissensions, les baralles no tenen cap altra causa que el cos i els seus desigs. En efecte, és per culpa de la possessió dels ¡diners que s’originen les guerres; i és el cos el que ens obliga a tenir diners, ja que hem de procurar-li el que calgui com a esclaus. Se’n segueix que, a causa de tot això, no tenim lleure per cultivar la fi losofi a. I el pitjor de tot és que, si algú de nosaltres arriba a deslliurar-se d’ell i es posa a investigar alguna cosa, inesperadament ens ataca, precipitant-se per qualsevol lloc, mentre estem investigant, fent fressa i confusió, de manera que per culpa d’ell ens resulta impossible arribar a veure la veritat. Al contrari, és cosa comprovada que, si hem de conèixer clarament alguna cosa, ens hem de desempallegar d’ell i hem de contemplar amb l’ànima sola la realitat en si mateixa. Aleshores, pel que sembla, assolirem allò que desitgem i que diem que és l’objecte del nostre amor, la saviesa; segons indica el raonament, això serà quan hàgim mort, no en aquesta vida. En efecte, si amb el cos no és possible conèixer res de manera absoluta, se segueix una de dues coses: o bé no posseirem mai el saber, o bé el posseirem quan haguem mort. Perquè aleshores l’ànima quedarà sola en si mateixa, separada del cos; però abans no. I mentre encara vivim, pel que sembla, ens acostarem més al saber en la mesura en què no tinguem relació ni comunió amb el cos, exceptuant el que sigui d’absoluta necessitat, i no ens contaminem de la seva natura, sinó que procurem mantenir-nos-en purs fi ns que el Déu ens alliberi. D’aquesta manera, una vegada purs i deslliurats de la insensatesa del cos, probablement ens trobarem amb els qui són semblantment purs i coneixerem per nosaltres mateixos el que és pur. [La veritat possiblement és aquesta.] Perquè em temo que al qui no és pur no li està permès d’assolir allò que és pur.

En aquest fragment del Fedó, Plató ens exposa la importància de l'ànima sobre el cos per arribar al súmmum del coneixement, ja que el cos tansols ens duu a cometre actes percursats per els vicis, el plaer i les passions.
És per tant, la separació d'aquests elements que ens composen en aquest món sensible imprescindible per aconseguir la veritat absoluta, és a dir, la mort.
La crua mort, és la que ens permetrà alliberar l'ànima del cos, i restar finalment amb les idees, allotjades en el món intel·ligible. Deixant de ser matèria, per ser súbdits de la raó.