Activitat 9 El Fedó

Activitat 7 "El mite de la caverna", contemporani

Al mite de la caverna, tot i tenir aproximadament vint segles, l'home representat en aquesta, no ha evolucionat tant com podem creure.
L'ésser humà en sí, encara continúa conservant una lluita interna entre la raó i els sentits, i per tant, opina, jutja i conclueix en raonaments, tot hi que sorgits dels sentits.
Aquesta obra de Plató, es fa veura, que el fet d'assimilar o interpretar una percepció d'una manera determinada, és molt relativa, ja que cadascú parteix dels seus prejudicis, i de la seva pròpia estructura alhora d'opinar.
Per tant, El mite de la Caverna, no reflexa tansols una manera de veure el món, un judici filosòfic, o una forma de pensar, sinó que reflexa l'ésser, el veritable fons de la ment humana, vers el món sensible, i el món físic.

Activitat 6 "El mite de la caverna"

El mite de la caverna, també anomenat alegoria de la caverna, està considerat un punt trascendent de la filosofia, on aquesta rep un enfocament de la realitat sota una base coherent i discutible.

Aquest afirma que els éssers humans estem lligats a una realitat sensible, basada en les percepcions, en els sentits, en tan sols ombres ambigües que no ens deixen veure més enllà i per tant conèixer la realitat física en sí.
Per aquest motiu, l'home s'ha de nodrir del coneixement, del saber i la ciència,
amb un mestre com a guia, per arribar al màxim grau del saber, i ser capaç de
reconeixer quelcom en la seva màxima realitat, i poder respondre a totes aquelles qüestions que pugui plantejar-nos la physis.

Activitat 5 Plató, deixeble de Sòcrates

L'intel·lectualisme moral socràtic: Protàgoras, 352b-c.
"Sòc.-- La gent creu de la ciència que no té cap força, ni dirigeix ni comanda; ben lluny de considerar que té aquestes funcions, creu que àdhuc en l'home en qui existeix no és la ciència que comanda, sinó una altra cosa, adés la passió, adés el plaer, adés l'enuig, ara l'amor, sovint la temença, considerant la ciència, en resum, com un esclau, el qual fan anar d'una banda a l'altra totes les altres forces. ¿Et sembla a tu una cosa així, o bé et sembla que la ciència és quelcom de bell i capaç de comandar l'home, talment que aquell que coneix el bé i el mal no es deixa governar per res més i tot ho fa segons el que la ciència ordena, perquè la ciència és per a l'home la millor auxiliar de l'enteniment?"



La ciència, el saber, el coneixement, el súmmum de la raó com a màxim esglaó de la ment humana, no comanda la ment ni dirigex el pensament.
L'home, l'ésser capaç d'errar dues vegades, tot hi sabent que cau en l'error tant sols per no voler escoltar la força de la raó. Hi ha moltes altres forces que aquesta es difícil que sigui capaç de controlar. Hi és el plaer, la passió, l'enuig, l'amor... forces sorgides del sentiment, on la raó juga un paper secundari (primer error), i és llavors, quan un cop comès, ens adonem que si aquesta hagués estat per qui ens haguéssim deixat dominar, per la realitat del saber, hauriem escollit el camí correcte.

Projecte 1 Blaise Pascal

Biografia

Blaise Pascal va néixer a la localitat francesa de Clermont-Ferrand el 19 de juny de 1623. Quan només tenia 3 anys va quedar orfe de mare i va quedar al càrrec únicamen del seu pare Étienne Pascal. Étienne era jutge de la cort de Montferrand i estava considerat com un dels personatges més influents de la societat de l’Auvernia i li va procurar al seu fill una bona educació. Després de morir la seva muller, Étienne va traslladar la seva família a París. Blaise va sobresortir de seguida en l’estudi i passió per les matemàtiques (possiblement heretada del seu propi pare) i malgrat la prohibició contundent de dedicar-s’hi va seguir dedicant-s’hi d’amagat. Potser és estrany veure com un enamorat de les matemàtiques com era Étienne prohibís al seu fill l’estudi d’aquesta ciència però el jutge volia que Pascal se centrés en el llatí, el grec i la literatura i deixés les passions per un altre moment. Tanmateix, Étienne va descobrir el seu fill de dotze anys fent una demostració independent sobre que la suma dels tres angles d’un triangle és 180º i això va fer que aixequés aquesta prohibició. A més a més, va canviar d'opinió de cop i volta. Étienne, era pertanyent al cercle científic de Marín Mersenne i va començar a portar a Pascal a les lectures que s’hi feien en companyia dels grans matemàtics francesos del moment com Girard Desargues i Gilles Personne de Roberval. Aquest nou hambient, li va ser molt propici i amb tansols 16 anys va ser capaç d’escriure "L'Essai pour les coniques", obra que va agradar molt i que per llàstima hem perdut una gran part. El nomenament del seu pare com a recaptador d’impostos va fer que Blaise ideés una “calculadora” mecànica capaç de fer operacions senzilles (la Pascalina) i aquí no va quedar el seu talent matemàtic. Estem davant del pare de les probabilitats i la llàstima és que Pierre de Fermat no hi estigués interessat i el seu debat sobre aquesta “nova ciència” quedés reduït a un parell o tres de cartes. A 1654, mentre travessava el pont de Neuilly sobre el riu Sena, el cavall que tirava del seu carruatge es va desbocar i va estar a punt de morir. Mentre el carruatge quedava penjant del pont, Pascal va prometre a Déu que si salvava la vida deixaria la seva gran passió matemàtica i es dedicaria a l’estudi i reflexió de la filosofia. Pascal va sobreviure i va complir la seva promesa. Tanmateix, va provocar la comunitat matemàtica amb un concurs consistent en tres problemes per veure qui era capaç de resoldre’ls. Ningú no va fer-ho excepte un tal Amos Dettonville, el propi Pascal, sota un pseudònim. Pascal morí el 18 d'agost del 1662 a l'edat de 39 anys a París, causa d'una malaltia llavors incurable.

Obra

Essai pour les coniques (Assaig sobre les cròniques) (1639)
Experiences nouvelles touchant le vide (1647)
Traité du triangle arithmétique (1653) Lettres provinciales (1656–57)
De l'Esprit géométrique (1657 or 1658)
Écrit sur la signature du formulaire (1661)
Pensées (Pensaments) (obra incompleta)

Activitat 4 "Del no-res no pot sortir res"

D'allò en el que no podem pensar, d'allò que realment no existeix, no es pot desemvolupar la nostra realitat.
Parlem del no-res, alhora que no podem parlar-ne, ja que si en parlessim, cosificariem quelcom que no pot ser; als límits del nostre llenguatge, i tal com afirmà Wittgenstein, als límits del nostre món.
Trobant-se a l'altra banda de la raó, de la frontera que el separa de nosaltres i la nostra realitat física i perceptible, partida d'una llavor, la qual en un inici va ser, però mai ha deixat de ser, ja que allò que és no pot no ser, ja que del no-res, no pot sortir res.

Activitat 3 Parmènides d'Elea

“Doncs, t'explicaré (tu escolta i recorda el relat) quines són les úniques vies de recerca pensables: l'una, que és no és no-ésser, és una ruta fiable, perquè la veritat l'acompanya; l'altra, que no és i que és necessàriament no-ésser, t'asseguro que és una sendera del tot impracticable, car ni pots conèixer el que no és ( perquè no és factible), ni ho pots pensar”.

“Perquè és el mateix pensar i ésser”'

“Mira amb fermesa les coses que, encara que lluny, es troben, això no obstant, presents a la teva ment, ja que mai no podries tallar de manera que l'ésser no es continués amb l´ésser, ni dispersant-lo totalment per totes bandes segons l'ordre del món, ni reunint-lo.”

''És indiferent el lloc per on puc començar, ja que hi tornaré de bell nou.”

''Allò que es pot dir i pensar ha de ser. Això és el que t'ordeno que consideris. He de desviar-te doncs d'aquesta primera via de recerca i desprès d'aquella altra per la qual els homes ignorats caminen bicèfals; (...) són arrossegats, sords, i cecs alhora, estupefactes, gent forassenyada, per a la qual l'ésser i el no-ésser són considerats el mateix i no el mateix per a la qual el camí de totes les coses és regressiu.”


Als fragments anteriors, s'expressa la filosofia monista de Parmènides, catalogada com a "Monisme Ontològic", tendent a plantejar-se quelcom inmutable i etern, regit per un ordre, on intervené el joc dels contraris, ja que allò que és, no pot no ser, i per tant pot ésser pensat i parlat (filosofia de la qual derivaren autors con René Descartes, i Ludwig Wittgenstein); de la mateixa manera, que el contrari de l'ésser hauria de ser el no-ésser, allò que no és, i no pot ser, pensat ni parlat. L'ésser es una esfera, regit per un ordre el qual no determina l'inici ni el final, ja que tart o d'hora, sempre es torna al mateix punt.

Activitat 2 Fragments D'Heràclit

''Els homes desconeixen aquesta raó que existeix sempre, tant abans d'escoltar-la com després d'haver-la escoltat, atès que, encara que tot succeeix d'acord amb aquesta raó, s'assemblen a inexperts (...). Els altres homes ignoren el que fan desperts, de la mateixa manera que obliden el que fan quan dormen”.

''Els contraris s'harmonitzen, i, de la diversitat, en
resulta la més bella harmonia, i tot ha estat engendrat per la discòrdia”.

'Entrem i no entrem al mateix riu, som i no som”'.

''Després d'escoltar el lógos, i no a mi, és savi reconèixer que totes les coses en són una”.

Tal com afirmava Heràclit, el cosmos està compost com a un de sol per elements contraris que en harmonia o discòrdia, l'existència de l'un, suposa la de l'altre.
El conjunt de contraris, forma la physis inmutable, etern, en un flux contínu, esdevenint la vida.
És com una moneda. Les dues cares d'aquesta, formen la moneda en sí, formen un conjunt; el qual sense una de les parts no podria ser, perque en el moment que un contrari no hi fós, l'altre perdria sentit la seva existència deixant de ser, i així el conjunt.

Activitat 1 Anaximandre de Milet

"D’allà d’on ve el naixement als éssers, allà trobem també la seva destrucció,segons la necessitat. És com si es paguessin mútues retribucions i penes per la seva injustícia,segons l’ordre del temps."

En el fragment anterior, Anaximandre de Milet, filòsof presocràtic, dóna a conèixer l'antic pensament grec tendent a l'etenitat, al cicle continu on l'inici es troba al final, per reestablir i ordenar el caos amb el l'home viu sota penes i retribucions.