Activitat 20 Existeix el Jo?

Què seria de nosaltres, si no existís el jo? Sí es cert que físicament tots som diferents amb els nostres defectes i virtuts, però realment, els que ens fa característics, el que ens fa ser nosaltres mateixos, no és el físic, sinó el Jo. La nostra manera de ser, la nostra manera de pensar, els nostres records, la nostra cultura, la nostra manera d'actuar... Tot allò que ha quedat plasmat de les vivències a la ment, al record, i que ens modela dia a dia. Des del punt de vista de Descartes, el Jo com a enteniment, és el camí al coneixement, la única vía fiable perquè qui em pot dir la veritat més que Jo? De què realment no puc dubtar sinó de mi? De l'únic que puc afirmar que realment existeix, doncs penso, nego, afirmo, dubto sento i imagino, Jo.

Activitat 19: Text Selectivitat (Descartes)

1. Explica breument les idees principals del text i com hi apareixen relacionades

El fragment anterior pertany al Discurs del mètode, en el qual ens afirma que és imposible conèixer quelcom en sí mateix, ja que els sentits ens enganyen, que no ens podem refiar de les nostres percepcions sensibles, i per tant, allò que realment ens donarà un coneixement fiable de quelcom serà la raó, l'enteniment, capaç de distingir entre allò irreal i real.

2. Explica breument el significat, en el text, de les paraules següents:

Inintel·ligible: Allò que no sabem amb certesa, i per tant que no podem entendre.
Imaginació: Projeccions irreals de la realitat produïdes pels sentits.

3. Per què diu Descartes que els sentits no ens poden assegurar mai res sense la intervenció de l’enteniment? Fes referència als aspectes del pensament de Descartes que siguin pertinents, enacara que no apareguin explícitament en el text.

L'obejctiu del pensament de Descartes, era arribar a la veritat evident respecte la realitat. Però de fet, no hi podemo arribar de qualsevol manera, ja que existeixen diversos factors que ens enganyen, ens pertorben i ens impedeixen arribar a una veritat concreta.
En primer lloc, els nostres sentits. Aquests ens ofereixen coneixements incerts i distorsionats d'allò que ens envolta.
Seguidament trobem allò que Descartes anomena com "El Geni Maligne".

5- Creus que Descartes té raó quan defensa que és més fàcil conèixer l’ànima que el
cos?

Segons la meva opinió penso que si ja que Descartes ens dona a entendre que l’ànima és la substància pensant i per tant, té el coneixement.

Activitat 19: Text Selectivitat (Descartes)

1. Explica breument les idees principals del text i com hi apareixen relacionades
El fragment anterior forma part del Discurs del mètode on Descartes ens parla sobre l'enteniment, el qual ens dóna un veritable coneixement sobre la realitat a diferència dels sentits que ens enganyen.

2. Explica breument el significat, en el text, de les paraules següents:
Inintel·ligible: Quelcom el coneixement del qual és impossible.
Imaginació: Quelcom orígen de les imatges mentals de la realitat.

3. Per què diu Descartes que els sentits no ens poden assegurar mai res sense la intervenció de l’enteniment? Fes referència als aspectes del pensament de Descartes que siguin pertinents, enacara que no apareguin explícitament en el text.
L'objectiu de Descartes, és arribar a la veritat evident, i per poderfer-ho, afirma que hem de partir del dubte radical respecte a tot allò que ens envolta.
El primer concepte del que dubta, són els nostres pròpis sentits, la nostra capacitat receptiva, dels quals afirma que si ens han enganyat un cop, ho poden tornar a fer de forma sistemàtica i successiva. Per tant, aquesta part de nosaltres ens impedeix arribar al coneixement. D'aquesta forma, redueix el dubte a mètode pròpi, fet que el condueix a la conclusió semblant a la que havia arribat St Agustí. "Je pense donc je suis" penso per tant existeixo, és a dir, puc dubar de tot, però no puc dubtar de que Jo, estic dubtant i Jo, el Jo interior, el Jo com a enteniment no m'enganya, donat que si m'enganya m'enganyo, però m'enganyo a mí mateix. Així anomenada la teoria del cogito.

4- Creus que Descartes té raó quan defensa que és més fàcil conèixer l’ànima que el cos?
Partint del fet que els nostres sentits no ens enganyen en el cas de que sigui així, el cos és molt més fàcil de conèixer que no pas l'ànima, ja que és allò que podem percebre, amb els nostres sentits, però la notra ànima, el nostre jo interior, és tan absolutament complex, que el temps que ens pot dur a conèixer el cos, serà equívalent a una ínfima part del que ens duria a conèixens a nosaltres mateixos.

Activitat 18: Existeix la realitat fora de la ment idependenment que jo la pensi?

El concepte de "Jo", el subjecte en sí existeix, i per tant com a conseqüència, l'objecte també.
Ja que jo penso, i jo són un subjecte de la mateixa que sóc l'objecte d'altres subjectes. Però si el concepte del "Jo", i l'existència d'aquest està justificat donat que hi podem pensar, si podem pensar, tot allò que pensem és real. Però per poder pensar-hi, hem de dubtar, i per dubtar hem de partir de l'experiència, per tant, podriem afirmar l'existència de dues realitats. La realitat física que percebem amb la seva essència i idees, i la nostra realitat mental percebuda. Fet que explica que sí és possible l'existència fora de la ment independentment que jo la pensi.

"El mundo real és mucho mas pequeño que el de la imaginación"

El dubte metòdic i el cogito: Discurs del mètode, 4a. part.

"Fa molt de temps que havia observat que, pel que fa als costums, cal, de vegades, seguir opinions, que sabem que són molt incertes, com si fossin indubtables, com he dit abans; però, per tal com aleshores desitjava d'ocupar-me solament en la investigació de la veritat, vaig pensar que havia de fer tot el contrari i rebutjar com absolutament fals tot allò en què pogués imaginar el menor dubte, a fi de veure si, després d'això, no restaria quelcom en la meva creença, que fos enterament indubtable. Així, puix que els sentits ens enganyen de vegades, vaig voler suposar que no hi ha res que sigui tal com ens ho fan imaginar; i, puix que hi ha homes que s'equivoquen en raonar, fins de les matèries més simples de la geometria, i hi fan paralogismes, vaig pensar que jo estava tan exposat a equivocar-me com qualsevol altre, i vaig rebutjar com a falses totes les raons que havia tingut abans per demostratives; i en fi, considerant que tots els pensaments que tenim estant desperts, ens poden venir també quan dormim, sense que n'hi hagi aleshores cap de veritable, vaig resoldre de fingir que totes les coses que fins aleshores havien entrat en el meu esperit, no eren més veritables que les il·lusions dels meus somnis. Però immediatament vaig advertir que, mentre volia pensar així que tot era fals, calia, necessàriament, que jo, que ho pensava, fos alguna cosa; i observant que aquesta veritat: «jo penso, doncs jo sóc», era tan ferma i segura, que les suposicions més extravagants dels escèptics no eren capaces de fer-la trontollar, vaig pensar que podia admetre-la sense escrúpol com el primer principi de la filosofia que cercava."



En aquest text, Descartes ens presenta el dubte metòdic com a concepte, i el cogito.
René Descartes, estava convençut de que podiem arribar a la veritat, però per poder obtenir-la, haviem de passar primer per el dubte. És a dir, que hem de dubtar, abans d'afirmar partint de l'evidència, sintetitzant, analitzant, i revisant els judicis que realitzem.
El dubte, no el centra sols en els conceptes discutibles, sinó que instaura el dubte sobre tot.
Inicialment dubta dels sentits, afirmant que de vegades ens enganyen, i per tant ho poden tornar a fer.
Seguidament, dubta de la realitat. És veritat quelcom considerat com a realitat, si quan somiem ho percebem com a real? És per tant la nostra "realitat" un somni?
Finalment, plantejà un dubte totalment radical. Dubtà de la ciència exacta. De les matemàtiques. És cert que coneixem les regles matemàtiques, però i si aquestes no son veritats?
En aquest punt, Descartes està convençut de que pot dubtar de tot. De tot, excepte de que pot dubtar, es pot errar, i per tant, pensa. Pensa erròniament. És aquí on estableix quelcom evident i indubtable: el cogito. Penso, per tant, existeixo. El concepte del "Jo". "Cogito ergo sum"

Projecte 3 Influències sobre Blaise Pascal

Epictet, Montaigne, l'Evangelista Torriccelli, Roberval, Gérard Desargues, Mydorge, Pierre Gassendi, René Descartes, Marin Mersenne, i Pierre de Fermat.

Les influències que Pascal va rebre, varen ser concebudes al llarg dels seus estudis.
Principalment va estar influenciat per el seu professor i monástic Mersenne.
Més tard, a partir dels dotze anys li van permetre assistir a les assamblees dels millors matemàtics i científics de l'època dels quals va esser influenciat i més tard varem observar a les seves obres: Roberval, Desargues, Mydorgue, Gassendi, Descartes.

A partir d'aquesta situació i simultàniament a aquesta, Pascal realitzà la seva filosofia.