súbdits de la raó

'92

2010-05-05T05:22:00.000-07:00

Cinc de Maig de 2010

El gran dia que varem acabar els exàmens globals de BATXILLERAT! (:

Activitat 25 Crítica de la raó pura, Text I (Kant)

2010-05-04T23:32:00.000-07:00

No hi ha cap dubte que tot el nostre coneixement comença amb l'experiència, perquè amb quin mitjà hauria de ser despertada la capacitat de coneixement per exercir-se si no és amb objectes que commouen els nostres sentits i ara provoquen per ells mateixos representacions, ara posen en moviment l'activitat del nostre enteniment perquè les compari, les lligui o les separi i elabori així la matèria bruta de les impressions sensibles per aconseguir un coneixement dels objectes que s'anomena experiència? Segons el temps, doncs, cap coneixement precedeix en nosaltres l'experiència, i amb ella comencen tots.

Però encara que tot el nostre coneixement comença amb l'experiència, no per això certament tot procedeix de l'experiència. Ja que bé podria ser que fins i tot el nostre coneixement experièncial fóra un compost de tot el que rebem mitjançant impressions i de tot el que la nostra pròpia capacitat de coneixement produeix per ella mateixa (ocasionat merament per mitjà d'impressions sensibles), addició aquesta que no distingim d'aquella matèria bàsica fins que un llarg exercici ens ho assenyala i ens ensinistra per fer-ne la separació.

Hi ha, doncs, almenys una qüestió que encara necessita una recerca més detallada i que no s'ha d'enllestir de seguida a la primera ullada: la qüestió de si hi ha un coneixement semblant, independent de l'experiència i de les impressions dels sentits. Aquests coneixements s'anomenen a priori, i es distingeixen dels empírics, els quals tenen les fonts a posteriori , això és, en l'experiència."

El text anterior, pertanyent a la Crítica de la raó pura, Kant afirma que tot coneixement parteix de l'experiència, però no per això s'origina en aquesta. Kant afirma que s'inicia en les impressions les quals són ordenades i qualificades mintjançant la nostra capacitat de conèixer.
Consegüentment, hi ha dues formes de conèixer: les impressions, (les quals parteixen de la experiència), i allò que produïm a la ment (el qual parteix de la nostra capacitat de conèixer, la raó).
Hi ha una sèrie de coneixements a priori, (independents de l'experiència), els quals són ordenats per la raó, i simultàniament, a posteriori, pròpis dels sentits.
Per tant, estableix una síntesi entre l'experiència i la raó, l'dealisme i l'experiència, que el ddu a l'Idealisme Transcendental.

Activitat 22 Tractat de la naturalesa humana (Hume)

2010-05-04T13:17:00.000-07:00

El fragment anterior pertanyent al Tractat de la naturalesa humana, Hume ens torna a presentar la crítica a la relació causa-efecte, on ens parla d'Adam (el personatje bíblic del mite d'Adam i Eva) com el primer home de la humanitat. Adam no té experiència ni judicis anteriors per obrar segons el costum, i per tant, no associa un efecte a una causa determinada, ja que el costum no justifica la variació de les lleis de la natura. Tot i això, estem determinats pel costum per els hàbits, fet que ens condemna a una suposada i inexistent relació entre causa i efecte.

Projecte 5 (presentació) i 6(àudio)

2010-04-29T23:54:00.000-07:00

Projecte 4: Pensament de Pascal

2010-04-07T15:10:00.000-07:00

La filosofia de Pascal, és l'anomenada filosofia descentrada. Rebutja l'antropocentrisme, i a al vegada voldría entendre a l'home per poder salvar-lo. Per a Pascal, allò sagrat, la religió, es converteix en un tema fonamental gairebé fins a un monisme. Inicia una especial manera de pensar la religió, "Els homes es prenen seriament el dolor del món", és a dir, partint de la pietat. Considera que si l'home ha de mesurar-se i comparar-se amb quelcom, no mereix altre cosa, més que fer-ho amb el pròpi Déu, ja que qualsevol altra idea resulta insuficient per a un ésser amb la capacitat d'entendre. Fet, que el porta a senti una impotència existencial paradoxa. Arriba a la conclusió de que l'home no pot arribar a la veritat per sí mateix, i per tant, tampoc a la felicitat, donat que som dependents, és a dir, que no som la força que domina la terra, sinó que Déu està per damunt de nosaltres, i el necessitem per a existir i subsistir. Arriba a tal punt, que redueix molts enunciats al sarcasme i al cinisme. Però no sols a l'home en sí, a Déu, i la visió del món, sinó que també es val de la ironia contra sí mateix , ferint l'amor pròpi.

Enllaços:

http://www2.scielo.org.ve/scielo.php?script=sci_arttext&pid=S1316-75532007000100004&lng=en&nrm=iso

http://www.alcoberro.info/planes/pascal.htm

http://www.filosofia.mx/index.php?/galeria/image_full/201/

http://www.xtec.net/~asarsane/Article6.html

Activitat 21 Tractat de la naturalesa humana (Hume)

2010-03-22T20:20:00.000-07:00

“Heus aquí una bola de billar quieta sobre la taula, i una altra que es mou ràpidament en direcció a ella. Ambdues topen i la bola que anteriorment estava en repòs es posa ara en moviment. Aquest és un exemple tan perfecte de la relació de causa i efecte com qualsevol altre que puguem conèixer, sigui per sensació, sigui per reflexió. Però examinem-lo: és obvi que totes dues boles van entrar en contacte abans que fos comunicat el moviment i que no hi ha hagut cap interval entre la topada i el moviment. La contigüitat en el temps i en el lloc és, per tant una circumstància exigida per a l’actuació de totes les causes. També és evident que el moviment que en fou la causa és anterior al moviment que en fou l’efecte. La prioritat en el temps és, per tant, una altra circumstància exigible a tota causa. Però això no ho és tot. Provem amb altres boles del mateix material i que estiguin en una situació semblant hi trobem sempre que l’impuls d’una bola produeix indefectiblement el moviment d’una altra. Heus aquí, per tant, una tercera circumstància: una conjunció constant entre la causa i l’efecte. Tot objecte semblant a la causa produeix sempre algun objecte similar a l’efecte Més enllà d’aquestes circumstàncies de contigüitat, prioritat i conjunció constant, res més no puc descobrir en aquesta causa. La primera bola en moviment toca la segona, i immediatament la segona es posa en moviment; i quan provo l’experiment amb boles iguals o semblants, en circumstàncies iguals o semblants, trobo que el moviment i el contacte d’una bola segueix sempre el moviment de l’altra. Per més voltes que hi faci, a aquesta qüestió, i per més que l’examini, jo no hi veig res més.”

El fragment anterior de Hume, pertanyent a la obra Tractat de la naturalesa humana, ens presenta la crítica a la relació entre causa i efecte mitjançant l'exemple de les boles de billar, arribant a la conclusió que aquesta relació no existeix, donat que una causa pot tenir més d'un efecte. Fet que ens fa caure en l'error del costum i l'habitualitat, termes independents de la natura.
És per tant, impossible la relació causa i efecte.

2010-03-21T13:57:00.000-07:00

"Daría todo lo que sé, por la mitad de lo que ignoro", René Descartes.

Activitat 20 Existeix el Jo?

2010-03-17T18:13:00.000-07:00

Què seria de nosaltres, si no existís el jo? Sí es cert que físicament tots som diferents amb els nostres defectes i virtuts, però realment, els que ens fa característics, el que ens fa ser nosaltres mateixos, no és el físic, sinó el Jo. La nostra manera de ser, la nostra manera de pensar, els nostres records, la nostra cultura, la nostra manera d'actuar... Tot allò que ha quedat plasmat de les vivències a la ment, al record, i que ens modela dia a dia. Des del punt de vista de Descartes, el Jo com a enteniment, és el camí al coneixement, la única vía fiable perquè qui em pot dir la veritat més que Jo? De què realment no puc dubtar sinó de mi? De l'únic que puc afirmar que realment existeix, doncs penso, nego, afirmo, dubto sento i imagino, Jo.

Activitat 19: Text Selectivitat (Descartes)

2010-03-10T13:40:00.000-08:00

1. Explica breument les idees principals del text i com hi apareixen relacionades

El fragment anterior pertany al Discurs del mètode, en el qual ens afirma que és imposible conèixer quelcom en sí mateix, ja que els sentits ens enganyen, que no ens podem refiar de les nostres percepcions sensibles, i per tant, allò que realment ens donarà un coneixement fiable de quelcom serà la raó, l'enteniment, capaç de distingir entre allò irreal i real.

2. Explica breument el significat, en el text, de les paraules següents:

Inintel·ligible: Allò que no sabem amb certesa, i per tant que no podem entendre.
Imaginació: Projeccions irreals de la realitat produïdes pels sentits.

3. Per què diu Descartes que els sentits no ens poden assegurar mai res sense la intervenció de l’enteniment? Fes referència als aspectes del pensament de Descartes que siguin pertinents, enacara que no apareguin explícitament en el text.

L'obejctiu del pensament de Descartes, era arribar a la veritat evident respecte la realitat. Però de fet, no hi podemo arribar de qualsevol manera, ja que existeixen diversos factors que ens enganyen, ens pertorben i ens impedeixen arribar a una veritat concreta.
En primer lloc, els nostres sentits. Aquests ens ofereixen coneixements incerts i distorsionats d'allò que ens envolta.
Seguidament trobem allò que Descartes anomena com "El Geni Maligne".

5- Creus que Descartes té raó quan defensa que és més fàcil conèixer l’ànima que el
cos?

Segons la meva opinió penso que si ja que Descartes ens dona a entendre que l’ànima és la substància pensant i per tant, té el coneixement.

Activitat 19: Text Selectivitat (Descartes)

2010-03-10T06:42:00.000-08:00

1. Explica breument les idees principals del text i com hi apareixen relacionades
El fragment anterior forma part del Discurs del mètode on Descartes ens parla sobre l'enteniment, el qual ens dóna un veritable coneixement sobre la realitat a diferència dels sentits que ens enganyen.

2. Explica breument el significat, en el text, de les paraules següents:
Inintel·ligible: Quelcom el coneixement del qual és impossible.
Imaginació: Quelcom orígen de les imatges mentals de la realitat.

3. Per què diu Descartes que els sentits no ens poden assegurar mai res sense la intervenció de l’enteniment? Fes referència als aspectes del pensament de Descartes que siguin pertinents, enacara que no apareguin explícitament en el text.
L'objectiu de Descartes, és arribar a la veritat evident, i per poderfer-ho, afirma que hem de partir del dubte radical respecte a tot allò que ens envolta.
El primer concepte del que dubta, són els nostres pròpis sentits, la nostra capacitat receptiva, dels quals afirma que si ens han enganyat un cop, ho poden tornar a fer de forma sistemàtica i successiva. Per tant, aquesta part de nosaltres ens impedeix arribar al coneixement. D'aquesta forma, redueix el dubte a mètode pròpi, fet que el condueix a la conclusió semblant a la que havia arribat St Agustí. "Je pense donc je suis" penso per tant existeixo, és a dir, puc dubar de tot, però no puc dubtar de que Jo, estic dubtant i Jo, el Jo interior, el Jo com a enteniment no m'enganya, donat que si m'enganya m'enganyo, però m'enganyo a mí mateix. Així anomenada la teoria del cogito.

4- Creus que Descartes té raó quan defensa que és més fàcil conèixer l’ànima que el cos?
Partint del fet que els nostres sentits no ens enganyen en el cas de que sigui així, el cos és molt més fàcil de conèixer que no pas l'ànima, ja que és allò que podem percebre, amb els nostres sentits, però la notra ànima, el nostre jo interior, és tan absolutament complex, que el temps que ens pot dur a conèixer el cos, serà equívalent a una ínfima part del que ens duria a conèixens a nosaltres mateixos.

Activitat 18: Existeix la realitat fora de la ment idependenment que jo la pensi?

2010-02-23T14:51:00.000-08:00

El concepte de "Jo", el subjecte en sí existeix, i per tant com a conseqüència, l'objecte també.
Ja que jo penso, i jo són un subjecte de la mateixa que sóc l'objecte d'altres subjectes. Però si el concepte del "Jo", i l'existència d'aquest està justificat donat que hi podem pensar, si podem pensar, tot allò que pensem és real. Però per poder pensar-hi, hem de dubtar, i per dubtar hem de partir de l'experiència, per tant, podriem afirmar l'existència de dues realitats. La realitat física que percebem amb la seva essència i idees, i la nostra realitat mental percebuda. Fet que explica que sí és possible l'existència fora de la ment independentment que jo la pensi.

"El mundo real és mucho mas pequeño que el de la imaginación"

2010-02-23T14:50:00.000-08:00

El dubte metòdic i el cogito: Discurs del mètode, 4a. part.

2010-02-23T14:45:00.000-08:00

"Fa molt de temps que havia observat que, pel que fa als costums, cal, de vegades, seguir opinions, que sabem que són molt incertes, com si fossin indubtables, com he dit abans; però, per tal com aleshores desitjava d'ocupar-me solament en la investigació de la veritat, vaig pensar que havia de fer tot el contrari i rebutjar com absolutament fals tot allò en què pogués imaginar el menor dubte, a fi de veure si, després d'això, no restaria quelcom en la meva creença, que fos enterament indubtable. Així, puix que els sentits ens enganyen de vegades, vaig voler suposar que no hi ha res que sigui tal com ens ho fan imaginar; i, puix que hi ha homes que s'equivoquen en raonar, fins de les matèries més simples de la geometria, i hi fan paralogismes, vaig pensar que jo estava tan exposat a equivocar-me com qualsevol altre, i vaig rebutjar com a falses totes les raons que havia tingut abans per demostratives; i en fi, considerant que tots els pensaments que tenim estant desperts, ens poden venir també quan dormim, sense que n'hi hagi aleshores cap de veritable, vaig resoldre de fingir que totes les coses que fins aleshores havien entrat en el meu esperit, no eren més veritables que les il·lusions dels meus somnis. Però immediatament vaig advertir que, mentre volia pensar així que tot era fals, calia, necessàriament, que jo, que ho pensava, fos alguna cosa; i observant que aquesta veritat: «jo penso, doncs jo sóc», era tan ferma i segura, que les suposicions més extravagants dels escèptics no eren capaces de fer-la trontollar, vaig pensar que podia admetre-la sense escrúpol com el primer principi de la filosofia que cercava."

En aquest text, Descartes ens presenta el dubte metòdic com a concepte, i el cogito.
René Descartes, estava convençut de que podiem arribar a la veritat, però per poder obtenir-la, haviem de passar primer per el dubte. És a dir, que hem de dubtar, abans d'afirmar partint de l'evidència, sintetitzant, analitzant, i revisant els judicis que realitzem.
El dubte, no el centra sols en els conceptes discutibles, sinó que instaura el dubte sobre tot.
Inicialment dubta dels sentits, afirmant que de vegades ens enganyen, i per tant ho poden tornar a fer.
Seguidament, dubta de la realitat. És veritat quelcom considerat com a realitat, si quan somiem ho percebem com a real? És per tant la nostra "realitat" un somni?
Finalment, plantejà un dubte totalment radical. Dubtà de la ciència exacta. De les matemàtiques. És cert que coneixem les regles matemàtiques, però i si aquestes no son veritats?
En aquest punt, Descartes està convençut de que pot dubtar de tot. De tot, excepte de que pot dubtar, es pot errar, i per tant, pensa. Pensa erròniament. És aquí on estableix quelcom evident i indubtable: el cogito. Penso, per tant, existeixo. El concepte del "Jo". "Cogito ergo sum"

Projecte 3 Influències sobre Blaise Pascal

2010-02-23T13:37:00.001-08:00

Epictet, Montaigne, l'Evangelista Torriccelli, Roberval, Gérard Desargues, Mydorge, Pierre Gassendi, René Descartes, Marin Mersenne, i Pierre de Fermat.

Les influències que Pascal va rebre, varen ser concebudes al llarg dels seus estudis.
Principalment va estar influenciat per el seu professor i monástic Mersenne.
Més tard, a partir dels dotze anys li van permetre assistir a les assamblees dels millors matemàtics i científics de l'època dels quals va esser influenciat i més tard varem observar a les seves obres: Roberval, Desargues, Mydorgue, Gassendi, Descartes.

A partir d'aquesta situació i simultàniament a aquesta, Pascal realitzà la seva filosofia.

Activitat 15 Creus que es port demostrar l'existència de Déu?

2010-02-10T03:45:00.000-08:00

Podem demostrar l'origen de la creació del món?
Podem afirmar la causa de l'aparició de la humanitat?
Podem descobrir els inicis del moviment?
Sí, sota les bases de la ciència, i hipòtesis sense verificar amb seguretat.
És per tant l'existència de Déu una suposició científica? és a dir, depèn de la raó, o bé de la fe.
Des del punt de vista de la raó, per desgràcia o per sort, és impossible demostrar tant la existència, con la no-existència de Déu. I des del punt de la fe, tampoc;tot i que des d'aquesta tansols es pot reduïr a una creença. Una creença justificada des del dogma. És a dir, crec que Déu existeix però no ho puc demostrar, o bé crec que Déu no existeix però no ho puc demostrar.

Activitat 13 Comentari de text

2010-02-08T11:39:00.000-08:00

Aristòtil

"En tot allò que és continu i divisible es pot prendre una part més gran, una de més petita o una d'igual, i això o bé respecte a la cosa mateixa o bé respecte a nosaltres; allò que és igual, és un terme mitjà entre l'excés i el defecte. Anomeno terme mitjà d'una cosa allò que està igualment allunyat de cadascun d'ambdós extrems: per això és un i el mateix per a tots. Però, respecte a nosaltres, allò que ni és excessiu ni és massa poc, no és pas un ni el mateix per a tots. (...) Així, doncs, qualsevol entès evita tant l'excés com el defecte, busca el terme mitjà i l'elegeix, però no el terme mitjà de la cosa, sinó el relatiu a nosaltres. Si tot coneixement és així com realitza bé la seva tasca, tot dirigint la mirada cap al terme mitjà i guiant les seves obres cap a ell (...); si, d'altra banda, la virtut -com també la naturalesa- és més exacta i més excel·lent que qualsevol art, haurà de tendir directament vers el terme mitjà. Parlo de la virtut ètica, perquè ella es refereix a passions i accions, i en aquestes hi ha excés i defecte i terme mitjà."

En el text anterior, Aristòtil ens introdueix a la virtut, com al terme mitjà entre l'excés i el defecte.
Però no es un punt fàcil d'aconseguir ni senzill de distinguir, ja que és la raó, la repetició i l'aprenentatge, els quals han d'orientar-nos per poder arribar a aquest fi.
I quin és el súmmum de les virtuts? La Justícia. Fet representat amb una balança, el qual demostra l'afirmació d'Aristòtil: De l'equilibri entre l'excés i el defecte, sorgeix la virtut.

Activitat 12 Què va ser primer: l’ou o la gallina

2010-02-08T11:29:00.000-08:00

Filosofia abans de la nostra era

Havent escoltat aquest enunciat infinites vegades abans d’aquesta, m’adono que la resposta, ha de ser l’inici, o el final del cicle de la vida, negant aquesta possibilitat, i obrint la porta a la unidireccionalitat. Marcant un principi, i un desenllaç.

Sòcrates es plantejaria el dubte com existecial, “ser o no ser”, digué Shackespeare. I per tants, hauria d’haver un ésser previ a l’ou, una llavor inicia, una homeomeria d’Anaxagoras, per poder arribar a ésser.

De la mateixa manera, Plató arribaria un punt més enllà reduïnt a la mentida dels sentits, a l’engany de la percepció, oferint-nos la resposta en un apetible món paral·lel a la ment humana, carent de physis perceptible, deixant de banda el cos, per donar pas a l’ànima i la raó pures en sí mateixes. És allí, on realment hi trobarem la resposta.

Aristòtil, deixeble de Plató i pràcticament contrari a l’última afirmació esmentada, simplicifcaria, i reduïria tot, a una sola resposta, allotjada a la substància de la physis. Afirmant que no sols podem arribar a aquesta resposta, sinó que un fet ens pot dur a aquesta, éssent l’acapte de l’essència de l’element.

Projecte 2 Context històric de Blaise Pascal

2010-02-08T10:55:00.000-08:00

Al llarg del segle XVII, nombroses guerres van enfrontar França i Espanya, modificant la relació de forces entre ambdues potències.
El regne de França, particularment sota el regnat de Lluís XIV, es va imposar políticament i militarment a una Espanya cada vegada més feble, que no permetia una sortida a la seva pluralitat institucional. Catalunya fou un dels exemples més evidents: jugà la carta de França contra Castella el 1640 (revolta dels Segadors) fins que el 1659 (tractat dels Pirineus) Espanya acabà cedint el Rosselló i part de Cerdanya a França, tot i que va recuperar el control sobre la resta de Catalunya. Entre algunes de les conseqüències, destaquen: l’exili del personal polític català, que més s’havia compromès i implicat en la guerra contra Castella, cap a Perpinyà; la posada en marxa de l’administració francesa al Rosselló; i el creixement del sentiment antifrancès a Catalunya.
En definitiva, la implicació francesa en els problemes de Catalunya provocà l’afirmació d’una identitat catalana definida segons alguns criteris concrets (geografia, política, justícia, etc.), davant d’una contraidentitat francesa, reforçada per la guerra i la pressió militar constant.

Activitat 11 Plató vs Aristòtil

2010-02-08T10:28:00.000-08:00

Aquí és on l'exepció confirma la regla: El deixeble aprèn del mestre, i aplica els coneixements que ha obtingut d'aquest en els seus afers. Però, i si el deixeble els apliqués a la crítica?

Aristòtil, deixeble de Plató, desemvolupà al llarg de la seva filosofia una crítica al bimundisme de Plató tendint a una vessant realista amb la que pretenia derrocar les pautes que dictaminà el seu mestre per tal d'arribar al coneixement, afirmant que la veritat no es trobava en un món intel·ligible, paral·lel a la nostra realitat sensible; sinó que tot i que la nostra ànima es trobés en contacte amb l'ànima, som capaços d'adquirir el coneixement de quelcom, de la seva essència.

Des d'un punt de vista científic, Aristòtil ens ofereix una visió relativament més adequada per ariibar al coneixement de la veritat.

Activitat 10 Text del Fedó

2010-02-08T01:32:00.000-08:00

És possible que hi hagi una drecera que ens porti, amb l’ajuda de la raó, al terme de la recerca, ja que mentre tenim un cos i la nostra ànima es troba contaminada amb un mal semblant mai no podrem aconseguir adequadament el que desitgem. I afi rmem que el que desitgem és la veritat. Ara bé, el cos ens proporciona mil preocupacions a causa del seu necessari manteniment. A més a més, si sobrevé qualsevol malaltia, ens impedeix anar a la captura del que és real. Ens omple d’amors i de desigs, de temors i fantasmes de tota mena i d’un munt de nicieses, de tal manera que, com diu la dita, sota el seu domini no podem mai ni tan sols posar-nos a ¡ pensar. Les guerres, les dissensions, les baralles no tenen cap altra causa que el cos i els seus desigs. En efecte, és per culpa de la possessió dels ¡diners que s’originen les guerres; i és el cos el que ens obliga a tenir diners, ja que hem de procurar-li el que calgui com a esclaus. Se’n segueix que, a causa de tot això, no tenim lleure per cultivar la fi losofi a. I el pitjor de tot és que, si algú de nosaltres arriba a deslliurar-se d’ell i es posa a investigar alguna cosa, inesperadament ens ataca, precipitant-se per qualsevol lloc, mentre estem investigant, fent fressa i confusió, de manera que per culpa d’ell ens resulta impossible arribar a veure la veritat. Al contrari, és cosa comprovada que, si hem de conèixer clarament alguna cosa, ens hem de desempallegar d’ell i hem de contemplar amb l’ànima sola la realitat en si mateixa. Aleshores, pel que sembla, assolirem allò que desitgem i que diem que és l’objecte del nostre amor, la saviesa; segons indica el raonament, això serà quan hàgim mort, no en aquesta vida. En efecte, si amb el cos no és possible conèixer res de manera absoluta, se segueix una de dues coses: o bé no posseirem mai el saber, o bé el posseirem quan haguem mort. Perquè aleshores l’ànima quedarà sola en si mateixa, separada del cos; però abans no. I mentre encara vivim, pel que sembla, ens acostarem més al saber en la mesura en què no tinguem relació ni comunió amb el cos, exceptuant el que sigui d’absoluta necessitat, i no ens contaminem de la seva natura, sinó que procurem mantenir-nos-en purs fi ns que el Déu ens alliberi. D’aquesta manera, una vegada purs i deslliurats de la insensatesa del cos, probablement ens trobarem amb els qui són semblantment purs i coneixerem per nosaltres mateixos el que és pur. [La veritat possiblement és aquesta.] Perquè em temo que al qui no és pur no li està permès d’assolir allò que és pur.

En aquest fragment del Fedó, Plató ens exposa la importància de l'ànima sobre el cos per arribar al súmmum del coneixement, ja que el cos tansols ens duu a cometre actes percursats per els vicis, el plaer i les passions.
És per tant, la separació d'aquests elements que ens composen en aquest món sensible imprescindible per aconseguir la veritat absoluta, és a dir, la mort.
La crua mort, és la que ens permetrà alliberar l'ànima del cos, i restar finalment amb les idees, allotjades en el món intel·ligible. Deixant de ser matèria, per ser súbdits de la raó.

Activitat 9 El Fedó

2009-11-17T12:25:00.000-08:00

Activitat 7 "El mite de la caverna", contemporani

2009-11-11T15:15:00.001-08:00

Al mite de la caverna, tot i tenir aproximadament vint segles, l'home representat en aquesta, no ha evolucionat tant com podem creure.
L'ésser humà en sí, encara continúa conservant una lluita interna entre la raó i els sentits, i per tant, opina, jutja i conclueix en raonaments, tot hi que sorgits dels sentits.
Aquesta obra de Plató, es fa veura, que el fet d'assimilar o interpretar una percepció d'una manera determinada, és molt relativa, ja que cadascú parteix dels seus prejudicis, i de la seva pròpia estructura alhora d'opinar.
Per tant, El mite de la Caverna, no reflexa tansols una manera de veure el món, un judici filosòfic, o una forma de pensar, sinó que reflexa l'ésser, el veritable fons de la ment humana, vers el món sensible, i el món físic.

Activitat 6 "El mite de la caverna"

2009-11-11T14:41:00.000-08:00

El mite de la caverna, també anomenat alegoria de la caverna, està considerat un punt trascendent de la filosofia, on aquesta rep un enfocament de la realitat sota una base coherent i discutible.

Aquest afirma que els éssers humans estem lligats a una realitat sensible, basada en les percepcions, en els sentits, en tan sols ombres ambigües que no ens deixen veure més enllà i per tant conèixer la realitat física en sí.
Per aquest motiu, l'home s'ha de nodrir del coneixement, del saber i la ciència,
amb un mestre com a guia, per arribar al màxim grau del saber, i ser capaç de
reconeixer quelcom en la seva màxima realitat, i poder respondre a totes aquelles qüestions que pugui plantejar-nos la physis.

Activitat 5 Plató, deixeble de Sòcrates

2009-11-11T14:06:00.000-08:00

L'intel·lectualisme moral socràtic: Protàgoras, 352b-c.
"Sòc.-- La gent creu de la ciència que no té cap força, ni dirigeix ni comanda; ben lluny de considerar que té aquestes funcions, creu que àdhuc en l'home en qui existeix no és la ciència que comanda, sinó una altra cosa, adés la passió, adés el plaer, adés l'enuig, ara l'amor, sovint la temença, considerant la ciència, en resum, com un esclau, el qual fan anar d'una banda a l'altra totes les altres forces. ¿Et sembla a tu una cosa així, o bé et sembla que la ciència és quelcom de bell i capaç de comandar l'home, talment que aquell que coneix el bé i el mal no es deixa governar per res més i tot ho fa segons el que la ciència ordena, perquè la ciència és per a l'home la millor auxiliar de l'enteniment?"

La ciència, el saber, el coneixement, el súmmum de la raó com a màxim esglaó de la ment humana, no comanda la ment ni dirigex el pensament.
L'home, l'ésser capaç d'errar dues vegades, tot hi sabent que cau en l'error tant sols per no voler escoltar la força de la raó. Hi ha moltes altres forces que aquesta es difícil que sigui capaç de controlar. Hi és el plaer, la passió, l'enuig, l'amor... forces sorgides del sentiment, on la raó juga un paper secundari (primer error), i és llavors, quan un cop comès, ens adonem que si aquesta hagués estat per qui ens haguéssim deixat dominar, per la realitat del saber, hauriem escollit el camí correcte.

Projecte 1 Blaise Pascal

2009-11-11T12:34:00.000-08:00

Biografia

Blaise Pascal va néixer a la localitat francesa de Clermont-Ferrand el 19 de juny de 1623. Quan només tenia 3 anys va quedar orfe de mare i va quedar al càrrec únicamen del seu pare Étienne Pascal. Étienne era jutge de la cort de Montferrand i estava considerat com un dels personatges més influents de la societat de l’Auvernia i li va procurar al seu fill una bona educació. Després de morir la seva muller, Étienne va traslladar la seva família a París. Blaise va sobresortir de seguida en l’estudi i passió per les matemàtiques (possiblement heretada del seu propi pare) i malgrat la prohibició contundent de dedicar-s’hi va seguir dedicant-s’hi d’amagat. Potser és estrany veure com un enamorat de les matemàtiques com era Étienne prohibís al seu fill l’estudi d’aquesta ciència però el jutge volia que Pascal se centrés en el llatí, el grec i la literatura i deixés les passions per un altre moment. Tanmateix, Étienne va descobrir el seu fill de dotze anys fent una demostració independent sobre que la suma dels tres angles d’un triangle és 180º i això va fer que aixequés aquesta prohibició. A més a més, va canviar d'opinió de cop i volta. Étienne, era pertanyent al cercle científic de Marín Mersenne i va començar a portar a Pascal a les lectures que s’hi feien en companyia dels grans matemàtics francesos del moment com Girard Desargues i Gilles Personne de Roberval. Aquest nou hambient, li va ser molt propici i amb tansols 16 anys va ser capaç d’escriure "L'Essai pour les coniques", obra que va agradar molt i que per llàstima hem perdut una gran part. El nomenament del seu pare com a recaptador d’impostos va fer que Blaise ideés una “calculadora” mecànica capaç de fer operacions senzilles (la Pascalina) i aquí no va quedar el seu talent matemàtic. Estem davant del pare de les probabilitats i la llàstima és que Pierre de Fermat no hi estigués interessat i el seu debat sobre aquesta “nova ciència” quedés reduït a un parell o tres de cartes. A 1654, mentre travessava el pont de Neuilly sobre el riu Sena, el cavall que tirava del seu carruatge es va desbocar i va estar a punt de morir. Mentre el carruatge quedava penjant del pont, Pascal va prometre a Déu que si salvava la vida deixaria la seva gran passió matemàtica i es dedicaria a l’estudi i reflexió de la filosofia. Pascal va sobreviure i va complir la seva promesa. Tanmateix, va provocar la comunitat matemàtica amb un concurs consistent en tres problemes per veure qui era capaç de resoldre’ls. Ningú no va fer-ho excepte un tal Amos Dettonville, el propi Pascal, sota un pseudònim. Pascal morí el 18 d'agost del 1662 a l'edat de 39 anys a París, causa d'una malaltia llavors incurable.

Obra

Essai pour les coniques (Assaig sobre les cròniques) (1639)
Experiences nouvelles touchant le vide (1647)
Traité du triangle arithmétique (1653) Lettres provinciales (1656–57)
De l'Esprit géométrique (1657 or 1658)
Écrit sur la signature du formulaire (1661)
Pensées (Pensaments) (obra incompleta)

Activitat 4 "Del no-res no pot sortir res"

2009-11-11T10:25:00.000-08:00

D'allò en el que no podem pensar, d'allò que realment no existeix, no es pot desemvolupar la nostra realitat.
Parlem del no-res, alhora que no podem parlar-ne, ja que si en parlessim, cosificariem quelcom que no pot ser; als límits del nostre llenguatge, i tal com afirmà Wittgenstein, als límits del nostre món.
Trobant-se a l'altra banda de la raó, de la frontera que el separa de nosaltres i la nostra realitat física i perceptible, partida d'una llavor, la qual en un inici va ser, però mai ha deixat de ser, ja que allò que és no pot no ser, ja que del no-res, no pot sortir res.

Activitat 3 Parmènides d'Elea

2009-11-10T13:11:00.000-08:00

“Doncs, t'explicaré (tu escolta i recorda el relat) quines són les úniques vies de recerca pensables: l'una, que és no és no-ésser, és una ruta fiable, perquè la veritat l'acompanya; l'altra, que no és i que és necessàriament no-ésser, t'asseguro que és una sendera del tot impracticable, car ni pots conèixer el que no és ( perquè no és factible), ni ho pots pensar”.

“Perquè és el mateix pensar i ésser”'

“Mira amb fermesa les coses que, encara que lluny, es troben, això no obstant, presents a la teva ment, ja que mai no podries tallar de manera que l'ésser no es continués amb l´ésser, ni dispersant-lo totalment per totes bandes segons l'ordre del món, ni reunint-lo.”

''És indiferent el lloc per on puc començar, ja que hi tornaré de bell nou.”

''Allò que es pot dir i pensar ha de ser. Això és el que t'ordeno que consideris. He de desviar-te doncs d'aquesta primera via de recerca i desprès d'aquella altra per la qual els homes ignorats caminen bicèfals; (...) són arrossegats, sords, i cecs alhora, estupefactes, gent forassenyada, per a la qual l'ésser i el no-ésser són considerats el mateix i no el mateix per a la qual el camí de totes les coses és regressiu.”

Als fragments anteriors, s'expressa la filosofia monista de Parmènides, catalogada com a "Monisme Ontològic", tendent a plantejar-se quelcom inmutable i etern, regit per un ordre, on intervené el joc dels contraris, ja que allò que és, no pot no ser, i per tant pot ésser pensat i parlat (filosofia de la qual derivaren autors con René Descartes, i Ludwig Wittgenstein); de la mateixa manera, que el contrari de l'ésser hauria de ser el no-ésser, allò que no és, i no pot ser, pensat ni parlat. L'ésser es una esfera, regit per un ordre el qual no determina l'inici ni el final, ja que tart o d'hora, sempre es torna al mateix punt.

Activitat 2 Fragments D'Heràclit

2009-11-09T12:49:00.000-08:00

''Els homes desconeixen aquesta raó que existeix sempre, tant abans d'escoltar-la com després d'haver-la escoltat, atès que, encara que tot succeeix d'acord amb aquesta raó, s'assemblen a inexperts (...). Els altres homes ignoren el que fan desperts, de la mateixa manera que obliden el que fan quan dormen”.

''Els contraris s'harmonitzen, i, de la diversitat, en
resulta la més bella harmonia, i tot ha estat engendrat per la discòrdia”.

'Entrem i no entrem al mateix riu, som i no som”'.

''Després d'escoltar el lógos, i no a mi, és savi reconèixer que totes les coses en són una”.

Tal com afirmava Heràclit, el cosmos està compost com a un de sol per elements contraris que en harmonia o discòrdia, l'existència de l'un, suposa la de l'altre.
El conjunt de contraris, forma la physis inmutable, etern, en un flux contínu, esdevenint la vida.
És com una moneda. Les dues cares d'aquesta, formen la moneda en sí, formen un conjunt; el qual sense una de les parts no podria ser, perque en el moment que un contrari no hi fós, l'altre perdria sentit la seva existència deixant de ser, i així el conjunt.

Activitat 1 Anaximandre de Milet

2009-11-09T11:48:00.000-08:00

"D’allà d’on ve el naixement als éssers, allà trobem també la seva destrucció,segons la necessitat. És com si es paguessin mútues retribucions i penes per la seva injustícia,segons l’ordre del temps."

En el fragment anterior, Anaximandre de Milet, filòsof presocràtic, dóna a conèixer l'antic pensament grec tendent a l'etenitat, al cicle continu on l'inici es troba al final, per reestablir i ordenar el caos amb el l'home viu sota penes i retribucions.

Al peu del canó

2009-10-05T01:05:00.000-07:00

Aquí estem;

Aquest, es tracta del nostre últim any de batxillerat, l'any decisiu, (i tractant-se de filosofia, d'on sortirem amb més dubtes dels que vàrem entrar). On realment, escollirem el camí que haurem d'agafar, i des d'on a partir de llavors, haurem de caminar per nosaltres mateixos.

Aquest any, som vint a classe. Som el "2Amitges", i per tant, cal dir que no ens oblidem d'aquells qui van estar asseguts amb nosaltres, que no ens oblidem d'ells, i que esperem que tot els hi vagi molt bé.

Una colla de subjectes ♦

2009-05-29T16:14:00.000-07:00

Avui, trenta de maig de 2009, han passat moltes coses, i una d'elles, ha estat l'exàmen global de Filosofia de primer de Batxillerat. Ens trobem en un punt, on la incertesa predomina per damunt de, i no sabem ben bé com anirà tot; i per tant, tan sols ens podem dedicar a fer dues coses: Estudiar per a les matèries de les que encara ens hem d'examinar, i recordar com ha estat aquesta tant antiga, però tant nova per a nosaltres, al llarg d'aquest curs. La Filosofia. Als inicis del curs, ens vas dir que aquesta assignatura, no tenía la fama que se li atribuïa, la de respondre "El Perquè de les coses", sinó que el teu objectiu, era que sortíssim amb més dubtes dels que havíem entrat. Doncs ara, en aquests moments et podem dir, que no sols tenim més dubtes, sinó que hem aconseguit plantejar-nos les nostres pròpies qüestions, i no les exposades a classe. Fet que en duu a analitzar la nostra realitat, i que ens converteix en la colla de subjectes racionals de primer A.

"homo homini lupus"

2009-05-29T15:52:00.000-07:00

En el text, l'autor ens presenta la estructura que pateix l'home dins en consonància a l'Estat.
El marc jurídic, polític i cultural d'aquest, i les lleis imposades.
Hobber afirma que l'home s'ha d'adaptar a aquestes normes de convivència, i a la seva realització i desemvolupament, dins d'aquesta comunitat; ja que partint de la base que Hobbes considera a l'home com un llop per a sí mateix, sense aquest àmbit jurídic, i legislatiu, ens trobariem en una guerra constant de tots contra tots, que ens acabaria destruïnt per complet.

Dilemes morals

2009-05-29T15:05:00.000-07:00

DILEMA 1

Què ha de fer el professor?

Jo penso, que si realment aquest alumne, ha treballat al llarg del curs, i es mereix aquest petit favor, tot i ser moralment injust amb els demés, el professor hauria de pujar-li la nota.

1- Analitza-ho exposant en una columna les conseqüències que té pujar-li la nota i en una altra no pujar-li.

Pujar-li: L'alumne podria estudiar medicina, i arribar al seu somni.

No Pujar-li: La resta d'alumnes podrien considerar-ho con un acte injust, i demanar ells també el que els hi pertocaria segons l'igualtat.

2-Veus algun conflicte entre felicitat i justícia? On?

Sí, en el moment en que si s'aconseguex la felicitat de l'alumne, el professor està essent injust amb la resta de l'alumat, però si és just amb els alumnes, està impedint la felicitat de l'aspirant a medicina.

3-Com resoldria aquest problema un utilitarista de l'acte i un utilitarista de la regla?

El utilitarista de l’acte li pujaria la nota en funció de les actuacions de l'alumne al llarg del curs. En canvi, l’utilitarista de la regla no li pujaria, ja que ho consideraria un acte injust.

4-Quina regla creus que aplicaria el representant de l'utilitarista de la regla?

Pujar la nota a la resta dels alumnes o bé a cap d'ells.

DILEMA 2

Què ha de fer l’Alfons? Per què?

Jo penso, que en primer lloc, hauria d'alternar la tala d'arbres, am un altre ofici que anés d'acord amb els seus principis, i un cop fos capaç de subsistir amb aquest, deixar la tala d'arbres.

L’Alfons ha de canviar de feina i sacrificar el benestar de la seva família pel benestar de la humanitat? Per què?

Jo penso que l'Al fons, hauria de deixar la tala d'arbres, i intentar dedicar-se a un altre ofici.

Tenim obligacions amb les generacions futures?

De fet sí, ja que el nostre món, avança a passos agengantats, i els canvis, poden comportar parts bones, a la vegada que dolentes, i per tant, hem de prendre les decisions correctes, per que puguin afectar el millor possible, sobre la futura societat.

Pot privar-se a un poble dels seus propis mitjans de subsistència? Per què?

Penso que no es tracta de la privació d'aquests mitjans de subsistència. Sinó reduïrlos, i equilibrar aquesta manca, amb el desemvolupament, i l'aparició d'altres.

Com es pot resoldre aquest problema de mitjans de subsistència i mantenir també els pulmons de la terra?

S'han de trobar alternatives, que es puguin equilibrar amb la tala d'arbres, i reuïla de forma que aquest pulmó es mantingui constant.

De qui són responsabilitat els problemes mediambientals?

Penso que els la responsabilitat dels problemes mediambientals, recau sobre tot aquell qui malversa contra la natura coneixent la maldat dels seus actes, i les conseqüències que comportaran.

Què hi diria un utilitarista?

Diria que hem de pensar en les generacions futures, i per el seu benestar, respectar la natura.

Definicions

2009-05-29T14:28:00.000-07:00

Intel·lectualisme moral Identifica el saber amb la virtut.
Maièutica Mètode filosòfic d’Aristòtil com l'art de donar a llum la veritat.
Hedonisme Teoria moral defensada per Epicur, el qual identifica el bé amb el plaer, afirmant que aquella persona que sap gaudir dels plaers, serà savia, i per tant feliç.
Felicitat segons Aristòtil Aquell qui sigui humà en el sentit més ampli de la paraula, i identifiqui el bé amb el plaer de desenvolupar l’activitat intel·lectual serà feliç.
Prudència És la virtut intel·lectual que consisteix la "saviesa pràctica" perquè ens ajuda a del·liberar correctament, proposant-nos el que ens és més adient, en el conjunt de la nostra vida.
Pau interior Consisteix en fer-se insensible al sofriment ja que no podem canviar el destí, i per tant, hem de ser impertorbables.
Aritmètica dels plaers Teoria utilitarista defensada per Bentham, el qual afirma que no hi ha plaers qualitativament diferents, sinó que aquests es poden mesurar segons la quantitat i per tant hem de fer quelcom ens proporcioni el màxim plaer.
Utilitarisme de la regla Exigeix tenir en compte si l'acció en que ens trobem és sotmesa per la bondat de les regles que considerem morals.
Ética Deontològica Ètica centrada en el deure moral abans que en la felicitat.
Imperatiu categòric Són normes que obliguen de forma universal i incondicional sense prometre res a canvi.
Dignitat humana Conseqüència de l’autonomia moral, que implica un respecte dels drets de cadascú.
Intuïcionisme dels valors Afirma que captem valors a través d'una intuïció emocional, (les emocions), i no els sentits.
Comunitarisme Defensa les comunitats concretes davant la pèrdua de l'identitat, i l'aparició de l'individualisme
Universalisme Ètica que defensa que l´autèntica solidaritat és universal i per tant, hi ha una sèrie de valors que tothom ha de compartir.

22.05.09

2009-05-22T12:31:00.000-07:00

Ppowerpoint Tema 13

View more OpenOffice presentations from ana.codina.

Tema 13 Fonaments de l'estat social i democràtic de dret

Aquesta és la meva presentació, on he exposat els fonaments de l'estat social i democràtic de dret, mitjançant imatges, idiogrames, i esquemes.

Pàg. 214 Doc 3

2009-05-05T15:49:00.000-07:00

Ciutadania democràtica

De quina manera l'autor caracteritza la ciutadania en aquest text?

La ciutadania segons Habermas, està caracteritzada per la integració, en lloc de la uniformació d'individus marginats, o fora d'aquesta comunitat, els quals sentin que pertanyen a aquesta, pero mai sense perdre les arrels.

Per què diu que el principi de voluntarietat ha de ser considerat a l'hora d'entendre la nacionalitat del ciutadà?

Perquè afirma que la nacionalitat d'un ciutadà, depèn del seu sentiment, d'on ell es senti, i no del que dictamini el seu naixement, pares, o caracterització.

A què es refereix quan esmenta "l'afirmació de la independència nacional"? I quan esmenta "la realització de la identitat nacional"?Perquè considera que aquests modes d'entendre la democràcia són excloents?

Amb "l'afirmació de la independència nacional", i amb l'afirmació de "la identitat nacional", habermas fa referència a una comunitat on tot es d'una sola forma conservativa, de tal manera que la considera excoent, ja que no és capaç d'obrir-se a la pluralitat, i alternatives.

Jürgen Habermas (Düsseldorf, 18 de juny de 1929) pensador i filòsof alemany.

2009-05-05T13:21:00.000-07:00

Biografia i obra

http://ca.wikipedia.org/wiki/J%C3%BCrgen_Habermas

Una altra imatge de Habermas a blogger, on ens ajuda a comprende les seves obres, i el seu fí.

http://racodelectura-aav.blogspot.com/2008/09/jrgen-habermas-conscincia-moral-i-acci.html

Pàg 200 Doc 9

2009-04-14T09:11:00.000-07:00

La persona té dignitat i no preu

"El Mercat dels fins"

En aquest fragment de l'obra, "Fonamentació de la metafísica dels costums", Immanuel Kant, filòsof i autor, ens presenta els dos tipus de persones que es troben a l'anomenat "regne dels fins". Tal com diu, trobem quelcom amb preu, o amb dignitat. Allò amb preu, sense cap fí, a la llarga perd importància fins evaïr-se, ja que és equivalent a altres vicis, necessitats, plaers, o satisfaccions. Però en canvi, allò que realment no té preu, allò que té una fí, allò que és valuós per sí mateix, allò que es capaç de lluïr per la seva pròpia llum, no té preu, sinó dignitat. Aquest fet, es pot extrapolar a la persona, tal com fa Kant, afirmant, que una persona moral, és capac d'ésser racional, i com a conseqüència autònom, per tant, pot ser fí en sí mateix, adquirint el grau d'humanitat i dignitat, amb un valor absolut.

"Més val ser una persona insatisfeta, que un porc satisfet. Més val ser un Sócrates satisfet, que un ximple insatisfet."

2009-04-14T04:10:00.000-07:00

Una persona insatisfeta per assumir, que el seu saber no arriba a res per molt extens que sigui, ja que a mesura que aquest avança, se-n'adona que els seus coneixements són una mínima part de la infinitat d'allò per aprendre, pot arribar a trobar-se, sota la conformitat, satisfeta. De la mateixa manera, que un porc satisfet, pot passar a trobar-se insatisfet en el moment que descobreix que allò del que està complètament satisfet, realment, no l'omple, ja que la seva innata abició, l'empeny a buscar altres alternatives. ¿Què val més, ser una persona insatisfeta, però plena de coneixements, o un porc satisfet amb un mínim per ser feliç? Realment, no ho sé. De totes maneres, ¿és possible que aquestes posicions siguin tant extremistes? Pots reconèixer ignorar moltes coses de les que els altres en gaudaixen, i per això sentirte insatisfet, tal com pots admitir ser el major coneixedor de x, i sentir-te satisfet d'aquest luxe. Tot hi això, presento dos punts de vista... Si volem enfocar la nostra vida a tan sols la nostra felicitat, a ésser guiat per allò establert, i passar el laberint amb la sortida indicada, val més que siguem porcs insatisfets. Però si el que volem és caminar per allà on mai ningú ha trepitjat, si el que volem anar més enllà, tot i que de vegades això ens jugui males passades, siguem ximples insatisfets.

Ja som aquí!

2009-03-25T16:30:00.000-07:00

Avui, 25 de març, hem tornat tots d'aquell tan esperat viatge que desitjàvem començar fa tan sols una setmana.
Haig de dir, que ha estat perfecte, però no perque hem passat molts bons moments, (dels quals no m'enpenedeixo), ja que no sols ha estat un viatge, sinó que ha estat una aventura.
Una aventura, que ens ha fet créixer com a grup, que ens ha fet descobrir coses noves que avans ignoràvem, que ens ha fet unir-nos com a companys, i amics, perque aquesta experiència ens ha fet aprendre que el món no gira al nostre voltant, sinó que entre tots formem aquest món, i el més important, que haig de destacar; el tresor tant valuós que ens ha oferit aquesta vivència, tractant-se del nostre llaç ara permanent, allotjat en un racó del nostre cor, i els nostres records.

Amsterdam-Brusel·les-París, 2008 1r Batxillerat.

2009-03-10T14:52:00.000-07:00

Parlem de perfecció?

"Lo que ahora no alcanza la perfección, la alcanzará en un intento posterior o reiterado; nada de lo que abrazó la historia es pasajero, y a través de transformaciones innumerables renace de nuevo en formas siempre más ricas."

Novalis (1772-1801) Friedrich von Hardenberg. Poeta y filòsof alemany.

10.03.09

Ningú fa mal sabent que ho fa

2009-03-10T14:47:00.000-07:00

10.03.09

“Nadie hace el mal a sabiendas”

Ningú no fa mal sabent que ho fa, no és possible actuar d’una forma sense conèixer si la mínima conseqüència serà bona o dolenta, ja que aquest fet el dictamina la conciència moral de cada persona, i no hi ha cap persona totalment formada amoral, no hi ha cap persona que no sigui capaç de distingir entre el bé i el mal.

Tothom, conscient, coneix quina és la fí dels seus actes, i si aquesta és o no correcta, es tracti o no, d’una persona preconvencional.

Tota persona sap quines són les seves limitacions, on es troba la frontera, i si ha de saltar-la o no, i per tant, sap quines seràn les conseqüències si la traspassa.

Qualsevol, és capaç de jutjar els actes dels altres, de la mateixa forma que també és capaç de jutjar els seus.

Considero que no hi ha, ni hi ha hagut cap persona que no conegui com, i perquè actua d’una forma determinada, i quin serà el preu que haurà de pagar per actuar d’aquella manera, donant lloc al grau de responsabilitat del que gaudeix, posicionant-se a una escala jeràrquica predeterminada per la moral i la cultura.

avui les notes..

2009-03-10T13:24:00.000-07:00

"La esperanza hace que agite el naufrago sus brazos en medio de las aguas, aún cuando no vea tierra por ningún lado"

Definicions tema 9

2009-03-10T13:10:00.000-07:00

Temperament Conjunt de passions i sentiments innats.

Hàbit Repetició d´actes en una mateixa direcció, i amb un mateix objecte, els quals que ens predisposen a actuar.

Virtut Hàbit que ens predisposa actuar de forma correcta.

Consciència moral Capacitat de distingir entre el bé i el mal.

Llibertat interna Capacitat d'escollir per un mateix el camí que volem prendre. Absència de coacció.

Condicionament concepte filosòfic que afirma que l´home no té absoluta i total llibertat però si la suficient per ser responsable dels seus actes.

Destí Hi ha una llei que regeix el cosmos; per tant, el nostre futur està predeterminat.

Determinisme econòmic Màxim exponent, Marx. Afirma que estem determinats per l'economia i les seves infraestructures.

Ús regulatiu Considera que tot fenòmen està precedit d'una causa.

Autonòmia moral S'obté quan un individu s'imposa a sí mateix la seva pròpia llei.

Nivell preconvencional Nivell de conciència moral en el que es troba una persona quan actuaq segons el seu benefici.

Nivell postconvencional Nivell de conciència moral en el que es troba una persona quan la moral, la conciència i les drets prevaleixen sobra la llei establerta.

Responsabilitat Capacitat que té una persona de respondre dels seus actes.

Principi de responsabilitat H. Jonas afirma que hem d'actuar actualment de forma correcta, per que almenys el futur no empitjori, ja que la millora, és gairebé impossible.

2009-03-04T15:20:00.000-08:00

Finalment, hem acabat els trimestrals...

Ara, veiem el viatge més proper.

Cançó: Alternativa libertaria

2009-03-04T14:56:00.000-08:00

http://www.youtube.com/watch?v=_BTRd6yhtk8

Lletra

Aveces pienso que me hace feliz

mirar arriba y no pensar en nada

y respirar profundo como si esta tierra

no estuviera contaminada

Aveces pienso en echar un quegido

que atravesara to los senderos y las montañas

pa crear tu futuro

donde las conciencias no estuvieran engañadas

voy a ocupar una casa

donde los uniformes ya no pinten nada

y donde las decisiones

sean tomadas de manera asamblearia

esta es mi alternativa libertaria

contra la opresion,

alternativa libertaria

contra el patron,

alternativa libertaria

contra la explotacion,

LIBERTAADD!

Mientras no haya cordura

mientras nos engañen con que el hombre ha pisado la luna

mientras la vida se escape,

entre los dedos de la gente que se muere de hambre

y donde estan los culpables,

Pues que es por tu vida

toda esta masacre

desde palestina, guinea, conacri

tirando por asia, i pasando por los alpes.

Pobreza, ay pobreza, nonono

pobreza

pobreza, ay pobreza, pobreza

esta es mi alternativa libertaria

contra la opresion, alternativa libertaria

contra el patron,

alternativa libertaria

contra la explotacion, LIBERTAADD!

Creus en el destí?

2009-03-04T14:54:00.000-08:00

El destí; un dels mites que més s’ha introduït a la societat al llarg de la història, obrint portes a indrets desconeguts per la ment humana.
A favor i en contra del destí, s’han anat elaborant hipòtesis, teories, i opinions molt diverses, cadascuna diferent de l’altre, però realment sense conèixer aquesta part de la vida per desxifrar.
La nostra vida està composta per un seguit d’accions i vivències que duem a terme contínuament, dia a dia, a partir dels nostres coneixements, valors, creences, i prejudicis.
Per tant, res és premeditat. És a dir, que com a conclusió, el destí ha estat un intent de cerca d’un perquè a la realitat, i als fets que la fan possible. Tota persona necessita quelcom en que creure, i tenir la certesa de que allò li oferirà una resposta adeqüada a tota qüestió que pugui plantejar-se, per tal de no caure en un espirall d’ofuscació i frustració.
Per tant i finalment, considero que el no res no ens pot dur a actuar, ja que els nostres actes depenen de nosaltres mateixos.

L'ésser humà està condemnat a ser lliure

2009-03-04T14:52:00.000-08:00

I realment és cert, que l’home està condemnat a ser lliure, però també és cert que alhora que el fet de ser lliures ens proporciona el goig de prendre les nostres decisions, tractant-se de tot un privilegi donant-nos ales per formar la nostra pròpia realitat, aquesta llibertat, té dues cares, i quan ens presenta una cara fosca, la qual ens du als extrems més horribles de l’ésser, i es torna vers nosaltres, ens condueix a la necessitat d’ésser civilitzats, sota unes lleis establertes, necessàries per no arribar a traspassar la frontera que separa les dues cares de la moneda, condemnant-nos a viure sotmesos a nosaltres mateixos, a la nostra consciència, a aquella part que ens diu.. sí, ets lliure, però la teva llibertat troba la fí on comença la llibertat de l’altre.
Estem condemnats a trobar-nos reflectits a nosaltres mateixos en els nostres actes, justificant-los amb una fí, una conseqüència que ens dugui a creure que podríem aver escollit una altra opció més encertada, estem condemnats a caure i en el moment de tornar a caminar, no tornar a l’inici, sinó avançar una casella més.
Estem condemnats a giravoltar al llarg de la vida i trobarnos en moments que el cabal del riu dependrà de nosaltres, en excedir-nos, o mantenir-nos al marge de l’abisme. Realment, estem condemnats a ser lliures... però quí ha dit que tot fós fàcil?

Jean Paul Sartre

2009-03-04T14:49:00.000-08:00

"L´existència precedeix de l´essència"

Elements Biogràfics:

http://www.epdlp.com/escritor.php?id=2276

Arguments a favor i en contra de la llibertat

2009-03-04T14:44:00.000-08:00

Allò que anomemen llibertat, alhora de que ens presenta uns determinats avantatges, també ens presenta inconvenients.
El fet de que siguem lliures, ens aporta una sèrie d’avantatges que van relacionats amb uns inconvenients que alhora depenen i no depenen de nosaltres.
Som lliures; per tant, som capaços d’escollir sobre nosaltres mateixos. Tenim una llibertat d’el·lecció sobre els nostres actes dels quals hem de conèixer les seves conseqüències. Alhora de conèixer, o jutjar la repercusió que podrien tenir els nostres actes sobre el nostre entorn, entren en joc una sèrie de factors, com l’ètica, la moral, i la consciència. És a dir, determinar si la repercusió serà negativa o positiva. Si les nostres actuacions ens duran a una conducta correcta o incorrecta.
Aquest desemvolupament de la llibertat, ens duu a una altra qüestió: realment som totalment lliures? O bé la nostra llibertat es veu frenada per els nostres prejudicis?
En el cas de que fóssim totalment lliures, la nostra el·lecció no seria corrompuda per unes normes adquirides anteriorment, però a la vegada de que corrompem aquesta llibertat, escollim lliure i voluntàriament que aquesta sigui corrompuda, i prenguin importància els nostres valors. Per tant, parlem de llibertat, o d’un cercle viciós que ens duu a una mateixa pregunta, resposta per la pregunta formulada anteriorment?

Fal·làcies: Definicions, i exemples

2009-03-04T14:41:00.001-08:00

Preguntes complexes

- Llavors, continuareu amb el tràfic il·legal d’estupefaents?

Mitjançant aquesta pregunta, tant respongui que sí, com que no, l’interlocutor està afirmant que ha comès aquell delicte.
Tipus de fal·làcia amb la finalitat de trobar un culpable. De vegades pot ser adequat l’ús d’aquest tipus de preguntes, però sovint aquestes preguntes es fan per parar una trampa i ofuscar a l’interlocutor.

Argument ad ignorantiam

- Per falta de proves, l’acusat queda absolt de tota culpa.

Aquesta frase, ha estat, i és utilitzada nombroses vegades, com no s’ha arribat a la certesa de la culpabilitat (en aquest cas de l’acusat), aquest ha esta absolt de tots els càrrecs.

- Com no he vist a en Gandhi, no existeix.

Aquest és un exemple més extremista, però molt clar. X afirma que al no haver vist a Gandhi, aquest no existeix, però que x no hagi vist a Gandhi, no és una raó convincent per negar l’existència d’aquest.
Aquest tipus de fal·làcia, pretén afirmar que un enunciat sigui cert ja que no s’ha demostrat que és fals, i a l’inrevés. (És molt utilitzada en l’àmbit jurídic, o per els dogmes)

Argument circular

Consisteix a fer una declaració, i presentar raons que signifiquen el mateix.
- X treu bones notes.
- Perquè?
- Per què és llest.
- Perquè és llest?
- Per què treu bones notes.
- Perquè treu bones notes?
- ...
D’aquesta forma, l’emissor emet raons i arguments amb una sola finalitat, la qual evita aconseguir l’objectiu del diàleg, que és provar una tesi, partint d’opinions acceptades per tots els interlocutors, ja que no s’aconsegueix res, més que impartir tan sols una única opinió.

Argument ad hominem

És aquell argument que ataca a la persona, en lloc dels arguments de l'altre.

- Com em pots exigir que tregui bones notes, si tu ni tan sols has arribat fis on he arribat jo!?

D’aquesta manera, l’emissor ataca a l’altra persona, desestabilitzant la seva integritat moral, amb la finalitat de donar la volta a la conversa, per tal de que la seva raó prengui prevalença sobre la de l’altre.

Argument d’aurotirat

Es tracta de defensar una opinió, sense l’aportació de cap argument; tan sols apel·lant una autoritat.

- No pots robar, perquè ho diu la llei!

- Has de calcular amb metres i segons, perquè així ha estat establert mitjançant el sistema internacional.

A partir d’aquests exemples, podem observar, que aquests criteris no han estat defensats per cap argument, si no que han estat implantats rotunda i contundentment, a partir d’una autoritat.

Argument ad baculum

Consisteix a recolzar una opinió, aportant arguments que no deixen llibertat d’elecció als altres.

- Si no estudies, suspendràs. Per tant, si no vols suspendre, ets veus obligat a estudiar tant si vols com si no.

Aquest argument, mitjançant una “amenaça” aporta raó a l’emissor d’aquest, i d’aquí, empeny al receptor a un comportament totalment preconvencional, tot actuant a partir de la por a les conseqüències.

Argument ad populum

Consisteix a jugar amb els sentiments de l’altre, per tal de convèncer-lo.

- Si votes a x, t’estàs posant tu mateix la soga al coll.

Mitjançant aquesta argumentació, l’emissor juga amb els sentiments de l’altre o els altres interlocutors, portant-los al seu terreny, per tal de que vegin com a bona la o les seves opinions.

Argument ex populo

Es tracta de defensar un punt de vista, al·legant que tothom hi està d’acord.

- Però mare, si tothom ho fa, perquè jo no?

Heus aquí una de les fal·làcies que ha estat, està i estarà més utilitzada al llarg de la història. Aquest argument, pretén situar la seva opinió com a la correcta,
extrapolant-la a la dels altres, tot allunyant de la normalitat la de l’altre interlocutor.

Argument de la falsa causa

Es tracta de relacionar dos fets separats per un termini de temps, com a causa-conseqüència.

- No sé on som, però segur que no som a Europa, perquè Barcelona és una ciutat d’Europa, i estuc totalment segur de que aquesta ciutat no és Barcalona.

Aquesta fal·làcia es pot distingir molt fàcilment, ja que exagera d’una manera exponencial, però hi ha molts altres casos, que mouen masses, com son el cas de les supersticions, determinades pseudociències, i fets inexplicables.

La generalització precipitada

Consisteix a passar una proposició particular com una d’universal. És a dir, a generalitzar.

- Tots els Suecs són rossos.

Aquest argument, es tracta d’una fal·làcia, perquè sí que es cert de que mols suecs són rossos, però no tots.

Argument del pendent relliscós

Aquests arguments estan basats en l’efecte dominó, tractant-se d’encadenar successos .

- Si ara no estudio, suspendré, si suspenc, la meva mitja baixarà, si la meva mitja baixa, tindré moltes hauré d’estudiar molt més després... etc

Aquest argument, pot ser interminable, ja que es pot arribar a una conclusió rere l’altra.

2009-03-04T14:32:00.000-08:00

Aquest text adaptat per Ernst Cassirer, de l'obra, "Antropología filosofica", ens presenta la cultura con una activtat simbòlica, és a dir, que el nostre món, es tracta d'un telar infinit, els fils del qual, són símbols, els que ens duen a enfonsar-nos en un mar carrgat e significat, pertanyent a un univers simbòlic per descobrir, creat gràcies a l'avanç, l'evolució, i l'arribada de la cultura.

Diferència entre Hobbes i Rousseau

2009-03-04T14:26:00.000-08:00

Tot hi que tots dos es van plantejar la llibertat, la sociabilitat de l’ésser humà en la seva forma original. Un ésser com a innat, van arribar a conclusions ben diferents:
Mentre que Hobbes arriba a la conclusió de que realment no som lliures, Rousseau creu que relativament sóm lliures, tot i que partint d’unes mateixes bases.
Des de l’inici de que l’home en el seu estat natural, acabaria amb sí mateix, els dos filòsofs, pretenen explicar, donar raó, als paràmetres establerts al llarg de la història, que han permès tancar la nostra llibertat natural, i evitar aquesta autodestrucció.
Hobbes arriba a la conclusió, de que hen hagut de renunciar a la nostra llibertat a canvi de seguretat, i per tant, no sóm lliures. No sóm lliures, però estem segurs. Amb la qual cosa, estem segurs, fins a un moment donat en que algú deixi de renunciar a aquesta llibertat.
Per una altra banda, Rousseau, no va estar tan ferme, si no que afirma que sí és cert que hem hagut de renunciar a la nostra llibertat natural, però no per aquest motiu hem deixat de ser lluires, si no que en el moment que hem deixat de banda la nostra llibertat natural, hem acollit a la nostra llibertat cívica. És a dir,i com a conclusió, sóm lliures dins d’uns paràmetres establerts a partir d’uns drets, ja que l’estat natural, acabaria per trencar-nos a nosaltres mateixos i per tant, hem de ser el més cívics possibles, per que aquesta llibertat relativa en la que vivim, no canvii.

De quina manera podem assolir la convivència entre les cultures?

2009-03-04T14:14:00.001-08:00

Realment, la convivència entre cultures, es tracta de manera relativa, d’una utopia, ja que per poder arribar a un acord entre tants individus, en primer lloc s’haurien de decidir tots, i assumir que aquella meta, depèn de la seva actitud.
En el cas de que s’arribés a adquirir aquesta actitud massificada tractant-se d’un pas difícil, encara ho seria més, ja que tots aquells prejudicis, coneixements, i valors adquirits anteriorment, s’haurien de deixar de banda, per poder donar pas a nous. És a dir, que no es tractaria d’una necessitat d’oblidar els seus, però sí tolerar els altres sempre i quant respectessin els drets de tots i cadascun dels membres d’aquella futura comunitat multicultural.
Vers l’actitud actual de tots els individus en general, el fet d’assolir la convivència entre cultures, es tractaria d’una tasca massa difícil, però si tan sols prenguéssim l’actitud, ¡ entre tots, arribéssim a un consens, potser no seríem capaços d’adquirir la convivència immediata, però sí la tolerància, i la comprensió entre aquestes.

Definicions tema 6

2009-03-04T14:05:00.000-08:00

Individu Ésser complet, pertanyent a un grup social. Subjecte i objecte de tota acció.

Individualisme possessiu És aquella teoria que defensa que tot individu és l’únic propietari de sí

mateix i les seves capacitats, i per tant no deu res a ningú.

Sociabilitat natural Posició d'Aristòtil que parteix de la base de que l'ésser humà és un animal polìtic, és a dir, sociable per naturalesa.

Contractualisme Contracte o pacte social establert entre els individus d’una espècia (en aquest cas l’espècie humana), la qual evita la lluita dels uns contra els altres.

Estat de natura Estat en que es troba un individu, quan la seva llibertat supera els límits de tota llei, és a dir, sota una completa llibertat.

Pacte social (Rousseau) La llibertat ha estat cedida a canvi d'uns drets.

Antropologia social Ciència que estudia un grup social des de tots els aspectes, d’una manera totalment objectiva, i basant-se en els propis prejudicis d’aquella cultura.

Socialització primària Es dóna lloc a l’inici de la vida d’un individu, en el sí d’una família, on es pretén introduir-lo en un grup social, sota uns valors i unes lleis predeterminades.

Cultura Conjunt d’elements, (llengua, caràcter, imatge, costums, religió...) que un grup d’individus, adopta com a seves.

Subcultura No posa en qüestió la cultura, perquè les persones que hi participen no la viuen de la mateixa manera.

Contracultura Moviment de rebel·lió contra la cultura hegemònica que presenta un projecte de cultura i societat alternatives.

Nous moviments socials Moviments de rebel·lió, amb l’objectiu de trobar una alternativa a la seva cultura, sorgits del desenvolupament de la cultura, i la societat.

Civilització (Huntington) Nivell d´indentitat cultural més ampli que pot distingir un ésser humà d´un altre.

Etnocentrisme Analitza la cultura desde la pròpia cultura.

Xenofòbia Odi vers els estrangers.

Aporofòbia Odi, rebuig i menyspreu al pobre.

Racisme Ideal contrari al multiculturalisme, el qual defensa la puresa i la conservació d’x cultura, poble, o grup social.

Relativisme cultural Actitud cultural que defensa que cada cultura té els seus valors i han d’ésser respectats, i per tant, no hi podem intervenir.Universalisme Ideal que defesa el respecte i la

convivència entre cultures, basant-nos en unes lleis i normes establertes de forma consensual.

Sauel P. Huntington

2009-03-04T13:53:00.000-08:00

Biografia i obra

http://www.xtec.cat/~lvallmaj/academia/hunting2.htm

Pàgines adicionals

http://www.lavanguardia.es/cultura/noticias/20081227/53606775600/fallece-el-politologo-samuel-p.huntington-autor-de-el-choque-de-civilizaciones-harvard-universidad-m.html

Entrevista a Samuel P. Huntington

http://idd00xe9.eresmas.net/hunting.htm

Pàg 120 doc. 1

2009-03-04T13:28:00.001-08:00

Individualisme possessiu

Aquest fragment adaptat de Crawford Macpherson, de "La teoría política del individualismo posesivo", ens presenta una visió neta, totalment clara de la idea exposada per l'individualisme possessiu. És a dir, l'home és totalment lliure de la seva persona, de les seves decisions, i les respostes a les seves accions.

L'home no ha de ser coaccionat per els altres, ja que la seva llibertat troba el plantejament, on la de l'atre troba el desenllaç.

L'home és capaç d'escollir segons el seu criteri, ja que quina és la seva funció més que escollir

contínuament?

Tot hi això, l'home interacciona tot i que no ho desitgi amb la llibertat del seu igual, fet que converteix la llibrtat en un intercanvi, en un acord rere un altre entre la resta d'individus.

Per tant, tots som lliures en un mateixgrau, correlcionant les nostres llinertats.

Definicions tema 2

2009-03-04T12:30:00.000-08:00

Raó teòrica S'orienta cap al coneixement de la realitat.

Raó pràctica S’orienta cap a la consecució d'un ideal moral que la raó mateixa a fixat.

Metafísica Part de la filosofia que tracta allò que va més enllà dels sentits.

Ultimitat Consisteix a arribar a una resposta ultima a les grans preguntes formulades per l’ésser humà.

Subjecte Aquell que perceb una realitat.

Opinió Estat del coneixement en el que el subjecte considera quelcom com a cert, però no n'està segur. “Estic segur de x, però no ho puc demostrar”.

Interès Emancipador Té com a objecte alliberar a l’ésser humà de la repressió.

Dogmatisme Podem arribar a conèixer una resposta última sense possibilitat de crítica.

Noesi Conciència sobre la llibertat.

Prejudici Judici previ no innat, és a dir, adquirit amb anterioritat de la cultura, l’entorn... etc.

Ignorància Estat de la ment en que s’admet el desconeixement de x. “No sé x, i no sóc capaç de convèncer a ningú.”

Autoritat Criteri de la veritat. X és cert, perquè ha estat afirmat per un expert en la matèria.

Evidència X és veritat, ja que és evident, indiscutible.

Adequació Concordança entre la ment i la realitat.

Coherència El tot és veritat, i no la part.

Pragmatisme X es veritat, si té una utilitat.

Consens Acord entre dos o més interlocutors, fonamentat per el diàleg.

Contingent Allò que és, i podria no ser.

Necessari Allò que és, i que no podria no ser.

Virtualitat Conjunt de percepcions i sensacions generades amb l’ajuda d'un suport tècnic que dóna l'aparença de quelcom físic.

2008-12-27T05:35:00.001-08:00

Sólo los idiotas creen en la realidad del mundo, lo real es inmundo y hay que soportarlo.

Jacques Lacan

2008-12-27T05:34:00.000-08:00

19.11.08

El virtual és real... Aquesta oració dita com a una afirmació, sería tant contundent, com impossible.
Actualment, vivim dia a dia en contacte amb el món virtual, i els nostres sentits, poden gaudir d’aquest. És a dir, que sóm capaços de percebre’l. Però aquí, arribem en un moment, que no totes les peces coincideixen, ja que aquest “món” virtual, el podem veure, el podem sentir, però per exemple, no el podem tocar. I és aquí on sorgeix la pregunta... El virtual és real? M’atreviria a dir, que el virtual, sí que és real ja que és perceptible; només en el cas en que nosaltres mateixos sapiguéssim distingir el que es real del que no, ja que ni tansols sabem de la nostra realitat. I per tant, trobo, que aquesta pregunta, podria tenir milers de respostes diferents.
Jo considero, que el virtual, la virtualitat en sí, es una realitat a mitges, ja que tan sols podem percebre les seves conseqüències tal com els sentiments o els pensaments.

Pàg 45. Doc. 9

2008-12-27T04:57:00.000-08:00

18.11.08

Adequació i verificació pragmàtiques

Quina relació s’estableix en el text entre la veritat i la vida real de les persones?

“La veritat és una propietat d’algunes de les nostres idees. Significa adecuació amb la realitat, de la mateixa menera que falsedat significa inadecuació amb la realitat.”

El text ens presenta aquesta afirmació acceptada tant per el pragmatisme com l’idealisme, donant-nos a conèixer la relació que s’estables entre la veritat i la vida real de les persones. La qual, es redueix al simple fet de la concordança.
Tot allò que concordi amb la realitat, serà acceptat com a veritat; ergo, tot el que no concordi amb la realitat, serà fals.

Quan es pot dir, segons el pragmatisme, que una idea és certa?

El pragmatisme associa allò que és cert, amb la utilitat. És a dir, tot allò útil, serà cert.

Trobes alguna semblança entre les afirmacions que apareixen en el text i el que de manera comuna s’entén per pragmàtic? Quina?

Sí. En el text ens mostra els dubtes usuals del pragmatisme, entre aquests “...Quines experiències seran diferents de les que s’obtindrien si aquestes creences fossin falses? En resum, quin és, en termes d’experiència, el valor efectiu de la veritat?”
És a dir, es planteja el que podem obtindre de la veritat, com a conclusió, cercant la utilitat en la veritat.

Pot haver-hi el cas d’idees certes sense conseqüències pràctiques? Raona la resposta i posa’n algun exemple.

Acollint-nos a allò que afirma que tot és veritat quan concorda amb la realitat, no podem obtenir idees certes sense conseqüències pràctiques, ja que tal com deia Wittgenstein, “Els límits del meu món, són els límits del meu llenguatge”, i per tant, tal com afirma la pròpia llengua, sense verb no hi ha oració. Sense verb, no hi ha acció.
Si no hi ha acció, no hi ha verb. Si no hi ha verb, no hi ha oració. Si no hi ha oració, no hi ha llenguatge. I per tant, no hi ha món. En el cas de que ens aferrem a la idea de que tot verb és acció, el percebem i per tant ens porta a una conseqüència pràctica.

En aquesta pàgina web podreu obtenir informació de l'autor del text, William James.

http://www.biografiasyvidas.com/biografia/j/james.htm

2008-11-12T22:12:00.000-08:00

"No hay afirmación tan absurda que un filósofo no sea capaz de hacer."

Platón

"El oficio de los filósofos es amontonar nubes."

Francis Bacon

Pàg 43. Veritat, realitat i concordança

2008-11-11T13:59:00.000-08:00

29.10.08

De la esencia de la vedad . Martin Heidegger

Descobrint la realitat

Problema a resoldre. Pot semblar que el resultat però pot ser veritat.

Els termes veritat o fals, són termes capriçiosos, ja que si no els utilitzem d'una manera correcta, a a vegada que Heidegger, podria distorsionar-se la veriat a gust de cadascú, però por poder fer-ho, en pimer lloc, s'ha de poder qüestionar la veritat.

Què origina que una cosa siui certa, o falsa?

Que un concordi amb la realitat. Però això, té un caire rlatiu, ja que si diem que és fals, vol dir, que no concorda ambla realitat que hi ha enfront nosaltres, podrem arribar a l veritat absoluta? o tan sols a la nostra veritat establerta? No hi ha veritat sense mentida, no hi ha cert sense fals, correcte sense incorrecte. Són certos o falsos?

Eb el moment que realment ens coneixem a nosaltres mateixos, podrem afirmar veritat o fals, podrem parlar de VERITAT.

Pàg 40. Veritat i perspectiva

2008-11-11T13:30:00.000-08:00

28.10.08

El tema de nuestro tiempo . Ortega y Gasset

En aquest fragment de la obra "El tema de nuestro tiempo" d'Ortega y Gasset, podem observar, clarament el perspectivisme que utilitza aquest, l'autor, per plasmar-nos un coneixement. Una forama de conèixer, i admetre, que no arribarem a una veritat absoluta, ni a un coneixement absolut de la veritat, ja que cadascun de nosaltres, la percebem d'una forma molt diferent. És a dir, depenent de les circumstàncies de cada home, així serà la realitat per a ell. Tot i que no és pessimista, no té un caire pèssim, ja que ens diu que a través de la suma d'aquestes perspectives diferents, finalment, podrem obtindre una visió general de la realitat, que pot aproximar-se a l'absolutitat.

En comparació amb el perspectivime, qe en part ens deixa escollir, acceptar la realitat, veure-la a la nostra manera, és a dir, que no ens estableix unes normes rigoroses, el dogmatisme, ens presenta uns paràmetres, unes normes, que hem d'acceptar sense possibilitat de crítica. Ens planteja la realitat tal qual és, ens planteja la veritat absoluta, i hem d'acceptar-la. Repressió de la veu humana, podriem dir. Ingenuitat dels repressors en aquest cas. D'altra banda, trobem l'escepticisme. Realment, és la plena oposició dels dogmatisme, l'escepticisme, afirma que mai arribarà a la veritat absoluta, no es poden obtenir coneixements fiables, i per tant, mai arribarem a la veritat, mentre que el dogmàtic, es fa coneixedor absolut de la realitat i la veritat. De pols oposats parlem. Però en lloc d'escollir una banda o una altra, el perspectivisme ens ofereix coneixement, en ofereix una realitat, i veritat. No podem arribar a conèixer la realitat tal com és, i no podem arribar a la veritat, a una resposta última; però sí que ens hi pdem acostar, sí que ens permet ser lliurepensadors, no ens marca cap paràmetre per veure la Nostra única, i Pròpia Realitat.

Podem arribar a conèixer?

2008-11-11T12:48:00.000-08:00

22.10.08

http://es.youtube.com/results?search_query=coneixement&search_type=&aq=-1&oq=

Rotundament, no podem arribar a conèixer, al coneixement absolut.
No podem admetre exactament un fet, no podem dir, jo sé, per el fet de que si ni tan sols tenim la certesa de si podem arribar a conèixer, si sóm capaços de qüestioner-nos el coneixement, no podem arribar a obtenir aquest d'una forma clara i exacta. Fins i tot Sócrates, admetent la seva ignorància com a filòsof; "Jo només se, que no se res", ni tan sols ell, estava en la certesa absoluta, ja qes es pot tractar de discutible la seva afirmació tratant-se d'un coneixement negant aquest mateix.
Podem opinar, creure, pensar, i finsi tot podem refuar o verificar a partir d'una base, però senzillament és això, una base, que es exposa les seves característiques, i possibilitats. I que fins i tot, aquestes bases, poden arribar a una veritat absoluta no podem saber, no podem conèixer.
Podem aprendre, millorar aquelles bases en les quas ens hem fundat, i aconseguir canviar la opció al coneixement. Poder arribar a conèixer.

Pàg.28 L'objecte de la filosofia

2008-11-11T12:18:00.000-08:00

14.10.08

Filosofia Intel·ligible

Segons Wittgenstein a partir del mètode analíticolingüístic, ja que afirma que a partir d l'acleriment de la filosofia i el llenguatge emprat en les nobroses teories i enunciats, el que ens portarà a les respostes finals. Segons Wittgenstein, "La filosofia, ha d'aclarir i delimitar..." és a dir, que ha d'arribar amb és facil·litat als demés sense estar tant delimitada pe llenguatge.

Mentre queel mètode analiticolingüístic es basa en l'enteniment complet de la filosofia, i l'aclariment d'aquesta, el mètode transcendental (com a màxim exponent Kant), es basa en què és l'ésser humà, i trobar respostes a prtir del com?, a la vegada, que el mètode empiricoracional, (amb Aristòtil), es basa en fonamentar a partir dels coneixements, l'analiticolingüístic s'alimenta del llenguatge, i 'aclariment d'aquest.

http://www.iestacio.com/apunts/FILOSOFIA%20II/INTRO/ELS%20M%C8TODES%20FILOS%D2FICS.doc

Definicions

2008-11-11T12:14:00.000-08:00

14.10.08

Saber ordinari: Saber que adquireix una persona a partir de l'experiència rebuda durant la seva vida. (Basat en el què)

Saber científic: Saber rigorós, sistemàtic i crític. Adquirit a partir de l’experimentació. (Basat en el què i el perquè)

Saber filosòfic: Sistema rigorós que pretén trobar respostes a tot enigma sense desvetllar.

Ciència (Definició actual): Saber fonamentant a partir de l’experimentació i la matematització. (Fenòmens que marcaren la diferència entre ciència i filosofia.)

Mètode: Camí, passes a seguir a l'hora de treballar amb la finalitat d’arribar a un objectiu. Utilitzat a ciència.

Axioma: Principis fonamentals indemostrables dins del mètode axiomaticodeductiu.

Inducció incompleta: Certesa de l’enunciat inconcluida, ja que no s’experimenta amb tot els casos que intervenen en l’objectiu final. I per tant, es generalitza. “Tots el corbs són negres”.

Hipòtesi: Suposició sense confirmar explicant un fet científic. (Un cop verificada, passa a ser un enunciat universal, o llei)

Llei: Enunciat universal, extret a partir de la verificació d’una hipòtesi.Teoria: Conjunt de lleis.

Falsació: Acte de refutar una hipòtesi. És a dir, quan no concorda amb la realitat.

Comprensió: Captar el sentit d'un esdeveniment. A partir del fet de situar-se dins dels fets.

Mite: Idees que intenten explicar l'origen del cosmos, i les coses en general a partir de forces sobrehumanes.

Mètode Empiricoracional: Mètode filosòfic, que defensa com a iguals fonts de saber l’experiència i la raó.

Mètode Transcendental: Mètode filosòfic que no busca com sabem sinò perquè. És a dir, els factors que fa possible el coneixement.

Mètode empirista: Mètode filosòfic que separa la raó de l'experiència com a dues fonts de coneixement, donant més importància a la segona.

Joc de llenguatge: Formes d'utilitzar el llenguatge que descriuen situacions comunicatives.

Hermenèutica no normativa: Vol descobrir quins són els elements que formen la comprensió, a la qual no posa normes.

Pretensions de validesa de la parla: Normes que aplica l’hermenèutica a la comprensió (veritat, veracitat, intel·ligibilitat, i correcció moral.)

Ontologia: Estudia el tractat de l'ésser.

pàg 30. El problema de la filosofia contemporània

2008-11-11T11:08:00.000-08:00

07.10.09

Xavier Zubiri

Xavier Zubiri ha estat i és, un dels pensadors més importants de la filosofia hispànica. Deixeble d'Ortega y Gasset i de Heidegger, va influir en l'obra d'autors posteriors com José Luis Aranguren o José María Valverde. Tanmateix, és una de les figures del pensament europeu més oblidades. I és per aquest motiu, "per corregir aquest oblit", que els professors Jordi Corominas i Joan Albert Vicens han escrit Xavier Zubiri. La soledad sonora, una biografia editada per Taurus."El nostre objectiu", declara Corominas, "és donar a conèixer Zubiri a un públic més ampli que l'estrictament filosòfic. Volem que sigui conegut per un sector mitjanament culte, per això hem fet servir un estil narratiu en el llibre".Desencant eclesiàstic
Zubiri, teòleg i sacerdot en la seva joventut, "va entrar al món eclesiàstic perquè creia que la teologia l'acostaria al coneixement", afirma Joan Albert Vicens, "però se'n va desencantar de seguida perquè ell era un home modern, tot al contrari que l'Església espanyola de principis del XX". Corominas hi afegeix: "Era un home que acceptava discutir, contraargumentar, però que no acceptava discursos sense base racional; no acceptava els arguments d'autoritat. L'Església catalana, per contra, era una altra cosa, era liberal, i va ser l'única que li va fer costat, que el va ajudar, sobretot personalitats com Xiberta o Vidal i Barraquer. Aquest ajut inestimable va portar Zubiri a escriure un text en llatí en què deia coses com: «De Catalunya a la llum. ¿Què hauria estat de mi sense vosaltres?»"El que més va caracteritzar Zubiri va ser la soledat, una soledat filosòfica, metafísica. "Ell va viure -diu Corominas- en un segle sense referents, en què ja no era concebible bastir una filosofia que partís de Déu. Una soledat, però, que no és contrària a la seva set d'amistat. Perquè creu que només en amistat és possible la dialèctica". Zubiri, que va ser excomunicat i finalment secularitzat pel Vaticà, va exercir de professor de filosofia a la Universitat de Barcelona, on va deixar una empremta inesborrable en alguns dels seus alumnes, entre els quals Panikkar, Palau i Fabre o M. Aurèlia Capmany.

Perquè l'existència de l'home actual és centrífuga i penúltima? Quines conseqüències té per a nosaltres?

- Perque renuncia a adoptar decisions radicals i últimes.

- La pèrdua de la filosofia contemorània.

Has viscut alguna vegada aquesta experiència que explica zubiri de replegar-se sobre un mateix? Enumera les preguntes que t'has fet o et fas en aquests moments de soledat.

- Perquè jo?, Perquè a mi?, Perquè així?

Per Zubiri, quin és el problema de la filosofia contemporània?

- La manera de plantejar la qüestió metafísica dels origens.

Pàg 31 nº 1

2008-11-11T10:49:00.000-08:00

31.09.08

- Com justificaries que l'afirmació "Només sé que no sé res" és una expressió que revela la saviesa de qui la pronuncia? En què consisteix la saviesa? D'entre els citats més avall, qui diries que és savi? Raona la resposta.

a) Un cienífic, premi Nobel de la seva especialitat.
b) Una vella que ha acumulat molta experiència en la seva llarga vida.
c) Un artista, reconegut pels millors critics del món.
d) Una persona que ha estudiat tres carreres amb les millors qualificacions.
e) Una persoa feliç

Realment, la saviesa, és molt relativa. Comparable desde molts punts de vista, i enumerable a partir de molts graus. Per tant, no està establert un model de persona, en funció d''una sèrie de paràmetres que diuen que és sàvia o no. I per tant, jo considero, que tots som savis, siguem el que siguem, i siguem com siguem en funció de molts i molts factors.

Pàg. 21 Hipòtesi, llei i teoria

2008-11-11T10:35:00.000-08:00

30.09.08

Què tenen en cmú i en què es diferencien les lleis i les teories científiques?

- Totes dues pretenen exlicar un fenòmen científic, però amb la diferència de que les teories
són un conjunt de lleis.

Busca algun exemple de la teoria i indica algunes lleis que la formen.

- La teoria de conjunts és la branca de les matemàtiques que estudia els conjunts. El primer estudi formal sobre el tema va ser realitzat pel matemàtic alemany Georg Cantor el segle XIX.

formada per:

Distributivitat entre unió i intersecció
Producte cartesià de conjunts
Correspondència o relacions entre conjunts

Ciència i Mètode

2008-11-11T10:30:00.000-08:00

24.09.08

Descripcions generals. Ciutadania.

2008-11-11T10:00:00.000-08:00

23.09.08

Ciutadà: Persona que forma part d'una societat, la qual viu de forma social.

Política: Conjunt d’idees per governar un país, lloc o estat determinat.

Democracia: Tipus de política que permet al poble tenir veu, permet escollir. (El poder rau en el poble)

Tirania: Poder absolut d’una persona dut a terme de manera cruel. (Poder d’una persona corrupta)

Drets humans: Condicions mínimes que han de ser respectades en totes i cadascuna de les persones.

Estat de dret: Estat basat en el compliment de la llei.

Individualisme: Teoria que afirma que l'individu és previ a la societat. (Llibertat sense males conseüències.)

Socialisme: Tipus de política en la que es preocupada en lluitar pels drets del poble. (Societat previ a l’individualisme)

Justícia: Moment en que són respectats les drets humans de cada persona, i aquesta disposa de tot el necessari i indispensable.

Poder: Domini d’autoritat sobre algu o sobre les coses. Autoritat per manar, dominar i influir sobre la gent.

2008-10-12T11:59:00.001-07:00

17.09.08

Filosofia... Què es la filosofia? Aquesta pregunta sense una resposta fixa, ha estat formulada milers de vegades al llarg de la història, no sols per filòsofs com Aristòtil, o Plató. La filosofia és un món obert a tot aquell que tingui una inquietud, un com i un perquè.
Filosofia, és un motiu de la nostra existència i de la nostra vida, de la mística i la religió... És una resposta als nostres origens, un punt de vista vers la confinitat astral... Filosofía és la frontera entre l’abstracte i la realitat, un horitzó on els plantejaments ens duen a una visió tridimensional de la vida, a un passat un present i un futur.
Filosofia, és un vitrall amb vistes a la crua realitat, a un espirall d’emocions, empatia , egoísme i crueltat .
Filosofía és un “Carpe Díem”, un “viu el moment”, una resposta a com viure, i perquè...
És un riuré demà, una fantasia, un soldat sense fusell...
Filosofia, és tot el que ens envolta sense un motiu aparent, profunditzant en aquest a partir d’un dia a dia, una vida, i un final. Filosofia sóm nosaltres, Filosofía és el tot.

2008-10-05T13:11:00.000-07:00

Al final ja està fet el blog.. -.-'' deprees de quee no sapigues on havia ficat la contrasenya, no em deixes entrar, ni fer noves entrades.. he pogut.. -.-'' xD

Doncs bé, aquest és el blog de filosofia, que aniré actualitzant (com tots) al llarg del curs amb els deures, treballs, i escrits que ens siguin indicats, i no gaire a dir, més que espero, que cada treball que pengi, pugui ser millor que l'anterior.

att; anaacodina.!

pd.cuandosefundenlosplomos.. (A) un5.10.8deCINE (A) jajaj